El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

jueves, 22 de julio de 2010

LA HISTÒRIA DE LA CUCA DE LLUM



Aquesta història és verídica, a mi me la va explicar un amic a qui li havia explicat el seu pare, a qui li havia explicat el seu besavi...


Hi havia una vegada una cuca de llum que es deia Romaní, era la cuca de llum més bonica de tota la vall, els seus pares li van posar aquest nom perquè, a l'igual que el romaní, era ben verda.
Diu la llegenda que de tant formosa que era la llum que feia donava la sensació que desprenia fragàncies dolçes com les del romaní i la mel.
Era molt feliç amb els seus pares i germans i era bona estudiant, quan es va fer gran va decidir dedicar-se al món de l'arqueologia i se'n va anar amb avió a Egipte, a la Vall dels faraons a passar-hi una temporadeta. Es va despedir d'amics i familiars i a Egipte falta gent!.
Quan va arribar allà, però, totes les seves il·lusions es van anar desfermant, allà ningú la coneixia i mai havien vist una cuca de llum, tots els escarbats i formigues, fossin grans o petits, reient d'ella i de la seva llum.
-Ja,ja,ja, deia un escarbat d'un verd fosc daurat, heu vist quin animalot més patètic, es deu pensar que és un fanal o una espelma, on va així?
-Buf, deia un escarbat negre i lleig, jo si hagués de sortir al carrer amb aquesta llum a la cua no m'hi atreviria pas, em tancaria a casa.
-Pobre, deia una formiga, quina pena ser així, segurament deu tenir algun problema...
-Segurament que deu faltar-li un cargol, no parleu amb ella, quina por! va tornar a dir l'escarbar verd.

La pobre Romaní no sabia que fer, cada cop que havia de sortir al carrer escoltava aquestes paraules tant feridores i sentia com se li clavaven els ulls de pena dels animalets.
Va decidir que el millor era tornar cap a casa i deixar els seus estudis arqueologics sense acabar. Tothom havia fet cas a l'escarbat verd i ningú li dirigia la paraula.
Però la nit abans d'agafar l'avió que l'havia de tornar a casa seva, va passar un fet curiós.
Estant mig adormida a casa seva, va començar a sentir crits i plors que venien de prop, va parar la orella i va reconèixer la veu d'uns pares formiga que desesperats cridaven el Teo, el seu fillet petit, que s'havia perdut en la foscor. Teo, teo! cridaven i gemagaven desesperats, però en Teo no apareixia. Van iniciar una recerca tots els insectes de la zona però la tasca es feia feixuga doncs ningú no hi veia res, la llum de la lluna no era prou lluminosa.
La Romaní s'ho mirava tot des de la finestra estant i va pensar que potser ella, amb la seva llum, els podria ajudar a trobar en Teo.
Tot i que no sabia si la seva ajuda seria ben rebuda, va sortir de casa i dirigint-se als pares d'en Teo, va oferir la seva ajuda. Els pares es van mirar i sense gaires ganes li van dir que sí, l'escarbat verd pel darrera va dir, esteu bojos?, aquesta cucota de llum es molt rarota, jo no m'en refiaria pas...pero els pares estaven desesperats i la van deixar fer.
La Romaní, amb la seva llum formosa i lluent, va il·luminar el camí i darrera un petit matoll, dormint com un soc, va trobar en Teo, que no havia sentit els crits. El va portar als seus pares que de tant contents que es van posar no se'n van enrecordar de donar-li les gràcies.
Al dia següent al dematí, molt d'hora, van trucar a la porta, eren els pares del Teo que venien a donar-li les gràcies. La Romaní els hi va explicar que tenia una mica de presa que havia d'agafar l'avió cap a casa i deixar la seva feina d'arqueòloga a mig acabar. Els pares formiga li van demanar si la raó de la seva marxa anticipada era la mala rebuda que havia tingut per part dels altres insectes i la Romaní va respondre que sí, que es sentia molt trista i sola i que havia decidit marxar.
Els pares es van disculpar:
-Ho sentim de veritat Romaní, hem actuat molt malament, t'hem jutjat sense coneixer-te, hem fet cas a l'escarabat i tots t'hem girat l'esquena i hem rigut de tu per ser diferent que els altres, ara ens adonem, parlant amb tu, que ets molt dolça i simpàtica i és molt trist que te n'hagis d'anar. T'estem tan agraïts....
Llavors els pares formiga van parlar en veu baixa entre ells i al cap d'uns segons li van preguntar a la Romaní, a tu t'agradaria quedar-te?, la Romaní va contestar que sí, però que no volia patir més i el millor era marxar, llavors els pares van dir, tu no pateixis, confia en nosaltres, no facis les maletes, espera't un hora i et vindrem a buscar.
La Romaní els hi va fer cas, sense saber ben bé perquè i va esperar a casa seva una hora. Mentretant els pares formiga van anul·lar el bitllet d'avió i van fer una reunió amb tots els animalets de la vall explicant tot el que havia passat.

Finalment la Romaní es va quedar a Egipte fins que va acabar la seva feina, des d'aquell dia tot va canviar, va fer molts amics, inclús es va fer amiga de l'escarbat verd i quan va acabar la feina va marxar amb llàgrimes als ulls.
La Romaní va aprendre moltíssimes coses a Egipte i va acumular molts bells records, però els qui més van aprendre van ser els altres animalets de la vall, una lliçó que mai més oblidarien, apreneren que tots sóm iguals tot i que tots sóm diferents i que tots mereixem respecte.

1 comentario:

  1. La fotografia és feta per la meva parella aquestes vacances, ell em va animar a fer una història aprofitant l'excusa i aquest ha estat el resultat, espero que us agradi!

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries