El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

viernes, 2 de julio de 2010

UN JOC

Us proposo un joc, he entrat a les imatges del google, he escrit unes lletres sense mirar, he punxat a "buscar" i a partir de la primera imatge que ha sortit, he volgut pensar una història...aquest es un dels possibles resultats....
Jugueu??

LA IMATGE ( molt curiosa per cert)


LA HISTÒRIA

Era un dia gris, d'aquells en que costa aixecar-se del llit, d'aquells en que no saps si es matí, migdia o tarda perquè totes les hores són iguals.
Va baixar pel carrer que anava a parar a la font de la plaça major, havia passat tants cops per aquell carrer!, però aquell dia era diferent.
Quan van arribar a la font la Sílvia va sentir fred, encara no havia arribat l'hivern però feia dies que bufava un vent gelat que feia témer l'arribada d'una estació glaçada.
Es va posar el jersei negre de coll alt i va respirar profundament,les galtes estaven ben vermelles del fred, es sentia cansada, tan cansada que semblava com si el cel s'estés recolçant a les seves espatlles, normalment no es sentia cansada, pero aquell dia era diferent.
Va anar a buscar una cabina de telèfon, era molt necessari que el truqués i havia llençat el mòvil en un atac de ràbia. Va començar a buscar, caminava i caminava i no en trobava cap que estigués en bon estat, va continuar caminant i tant va caminar que es va fer fosc.
Anava passant el temps i de sobte ja no se'n recordava a on anava ni a qui havia de trucar, va seguir caminant fins que es va fer fosc del tot i no hi havia cap llum ni cap soroll. Ja no sabia on era, feia estona que no reconeixia les cases ni els carrers i ara que tot era negre no era capaç de saber on era ni de tornar a casa seva. Va començar a palpar en la foscor, anava poc a poc, els seus passos eren lents per por de caure. Va sentir una olor agre, profunda, trista,que venia de lluny, era una olor que havia sentit no feia massa i que li va fer recordar de nou perquè era allà buscant desesperadament la forma de poder parlar amb ell.
Una llum va aparèixer de la foscor, era una papallona de color gris,d'un color metàlic que brillava en mig del no res, era la papallona més gran que havia vist mai, la papallona va començar a fer una estranya dansa al seu voltant, semblava com si li volgués parlar amb els seus moviments, es va sentir lleugera i li va semblar com si la teranyina que recubria el seu cor volés per sempre, es va sentir feliç per primer cop en molt de temps, al cap i a la fi hi han molts homes en el món a part d'ell. El cap li va rodar quan va sentir la punxada de la papallona sobre el seu cap, va sentir que els peus ja no tocaven el terra, estava caient i no sabia a on. Un cop sec contra el terra i el silenci.

1 comentario:

  1. Una història inquietant, però molt ben escrita, Natàlia, m'agrada.

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries