El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

viernes, 30 de julio de 2010

UNA HISTÒRIA EN LA NEU



Imatge de la xarxa


Tot i la calor que tenim avui la majoria em ve de gust explicar una història de neu.

NEU

Cau la neu, flonja, tan blanca...
cau sobre prats, cims i muntanyes,
també sobre la branca que ja no aguanta el seu pes,
un instant, quedà trencada...

Al terra els ocells que hi reposaven ja no hi reposen,
el vent que l'empenyia la abandonada,
algú la va trepitjar,
ja l'havien trepitjat altres vegades...
però aquest cop defallí.

Arribà un nen,
que tant estimà aquell arbre,
en veure la branca al terra,
llagrimes a la cara,
l'agafà amb amables manetes,
li feu un petó,
li xiuxiuejà que s'acomiadava,
l'arbre semblà que somrigués,
per uns instants,
però en va,
les seves arrels estaven glaçades,
ja no hi havia res a fer,
cap esperança per l'arbre,
i morí,
sol, al bosc,
una nit de lluna blanca
i ningú no el recordà,
excepte el nen, que encara conserva aquella branca,
a dins del cor....

3 comentarios:

  1. Dues cares... ningú el recordà, però el nen l'estimava. Hem de saber sempre connectar les dues cares de la vida...

    ResponderEliminar
  2. Però l'arbre es moria, estava tant malament que no pensà en que el nen l'estimava, només pensà en les seves arrels glaçades ....

    ResponderEliminar
  3. Sovint els infants són més sensibles que no els adults... També és veritat que contra la veu i força de la natura no hi podem res...

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries