El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

lunes, 26 de julio de 2010

VERSOS AL TREN


Imatge de wikipèdia

Hola! Li dic versos de tren a aquest post perquè són versos que he escrit al tren avui, m'han sortit dos poemes, el segon no té títol, poseu-li el que volgueu, gràcies!!!.


FLOR, OCELL I RIU

Ahir vaig veure una flor en la tempesta,
em mirava,
semblava com si em volgués dir...
Les eternes gotes de rosada,
la melangiosa veu de les branques que ballaven,
res no podia fer la flor reeixir,
només el petó d'una papallona,
que un dia li fer una besada
i desaparagué en l'infinit.

Ahir vaig veure un ocell a la tempesta,
volava,
semblava com si volgués fugir,
batia les seves ales en va,
patia, li pesaven,
el pes d'un amarg devenir,
només unes mans dolces,
alegres, regalades,
podien ajudar-lo a refer el camí.

Ahir vaig veure un riu de drecera seca,
s'ofegava,
semblava que es volgués omplir,
la sorra,les pedres àrdues, seques, susurraven,
aigua vine a viure amb mi,
omplem de la teva calma,
només un raig fresc de la muntanya,
podrien ajudar-lo a reeixir.

Flor, ocell i riu,
vosaltres que sou tan savis,
demano la vostra indulgència,
la vostra justícia,
la vostra clemència,
el saber fer, la paciència,
i no se si fora massa imprudència,
demanar-vos amb veu tremolenca,
ajudeu-me també a mi.


POEMA SENSE TÍTOL

Caic, caic al no res,
buidor, més buidor,
urpes de la mort,
ulls tristos de nou.

No et veig, on ets?,
no veig més que tenebres,
dona'm la mà,
però no la teva,
la de ningú.

Cap calma és serenor,
cap sol il·lumina prou,
cap ruire es durador,
tornen els dies grisos.

Límits a trencar,
impulsos a marees,
no se si em podré estimar,
no vull res,
no més la inquietud impossible,
que tu em prohibeixes.

Caic, caic,
deixa'm caure més,
vull tastar el no res,
saber quin gust té la felicitat de no ser jo,
un cop només.

2 comentarios:

  1. Hola Natàlia, quatre lletres pel Poema sense títol.

    Trenca les baules...


    Potser només
    t’ho sembla, que caus...

    Darrera de cada núvol gris
    hi ha una pluja
    que regenera, i després,
    després sempre surt el sol...

    Tanca els ulls i
    obre’t a un món nou,
    dintre teu tens la calma
    i la vida, i la flor
    de la tendresa; no posis
    una dansa trista als teus ulls.

    Trenca les baules
    de qui et prohibeix...


    Ua abraçada des del far.
    onatge

    ResponderEliminar
  2. Moltes gràcies Onatge, se que depén de mi trencar les baules que tu be dius, de vegades necessitem expressar el que tenim a dins, aquestes foscors que a dintre es corrompen i un cop fora semblen més lleus i lleugeres. De vegades fins que la tempesta no ha acabat no veiem la llum però amb persones amb la tendresa com les que llegiu i compartiu el meu blog tinc més esperances de que acabi aviat la tempesta, un altre cop gràcies per haver compartit amb mi les paraules.
    Una abraçada gegant!

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries