El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

miércoles, 25 de agosto de 2010

EL POST QUE MAI VAIG ARRIBAR A ESCRIURE...

Seguit la proposta que ens fa en Xexu, des del seu blog Bona nit i tapat, aquí teniu la meva aportació...

En el meu cas no vaig escriure un post, no sé si vaig fer algun comentari a un altre blog, sobre els nens i disciplina, m'explico....La meva història va succeïr a la consulta del metge, esperant a la saleta com sempre un hora abans que ens atenguessin. Hi havia una parella bastant jove amb una nena d'uns dos anys un avi i jo. La nena era molt mona i simpàtica, però feia tot el que li rotava, s'aixecava i obria mil cops la porta que donava a les consultes, fins i tot es va fer mal amb la porta!!, llençava tots els papers al terra....però, el fet que em va remoure per dins era l'actitud dels pares, li reien totes i cadascuna de les "malifetes", però després exclar, la nena es passava de la ratlla i llavors, pam-pam al cul. L'avi reia mirant les dolenteries de la nena i amb mirava a mi per veure si reia, però jo seria com un pal i es que si uns pares ja no saben possar límits en el seu fill de dos anys i acaben fent servir la plantufada al cul, com a eina educativa malament anem. Jo cada cop m'indignava més i pensava pobre nena!!, que a més tenia per nom el d'una serie de Telecinco( per més inri), vaig pensar després escric un post, però al final em vaig refredar i vaig optar per seguir escrivint poemes i demés.

6 comentarios:

  1. Potser no el vas escriure, però aquest tema de l'educació de la canalla donaria per fer molts posts i per discutir-ne molt. Però en ser la teva anècdota, està molt bé com a post que es va perdre! Després aquests pares es queixaran si la nena de gran no els fa ni cas.

    ResponderEliminar
  2. És el que penso jo també, que quan la nena es faci gran, que Déu ens agafi confesats!!!
    Gràcies pels ànims a seguir fent posts!!! :)

    ResponderEliminar
  3. Mare meua!! Si als dos anyets ja fan dels pares el que volen, quan tinguen quinze... donaràn por!! Recuperem posts, que són interessants... com diu Xexu, d'aquí en podrien sortir molts més!
    Un saludet

    ResponderEliminar
  4. Carai quan vagi a escola serà d'aquelles que fa el que li rota i a sobre els pares diran que la culpa és dels mestres....jo també hagués estàs com un pal de seriosa...

    ResponderEliminar
  5. bon post recuperat. Cada vegada sembla una ctitud més habitual d'alguns pares: riure "les gràcies" de la criatura fins que es passa d'un nivell i llavors els renyen amb accès. Aquesta nena no deu saber a què atenir-se

    ResponderEliminar
  6. Ada, Elvira, Mireia: gràcies pel vostre punt de vista!!. Sí després resulta que els mestrés són els que han de solucionar la papareta o els psicòlogs, quan la cosa ja ultrapassa els pares...´
    D'aquest tema es podria parlar llarg i estès, estic d'acord amb el Xexu, però als que més els importa segur que no llegirien el blog...

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries