El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

sábado, 14 de agosto de 2010

HOLA DE NOU!!!!

Hola!
Casualitats de la vida, la cançó que vaig penjar al darrer post...la que us vaig deixar...doncs, la vaig escoltar la meva primera nit a Venècia, quina gràcia!! La tocava un senyor amb un clarinet a un pont i casualitat també que la foto que us deixava era feta des d'aquell pont!!!
He escrit poc i caminat molt, aqui us deixo un poema que em va sorgir allà....



Imatge cedida per Onatge

DES DEL FAR

S'ha apagat el far,
la senyal de llum daurada,
s'encenia, s'apagava,
ara ja no és veu que clama,
només queda ja una flama,
que ha marxat...

Sense llum,
busco un destí d'espelmes tébies,
el teu amor, aprop de mi,
mentre parteixes,
tant lluny d'aquí...
Poder seré oblit,
una vella cançó a la memòria,
poder seré neguit,
de retrobar els meus dolços llavis,
perduts en la història.

A les fosques,
només la llum de les onades,
la sorra als peus,
ara rellisca pel meu cos,
sota la teva pell,
sota la teva escalfor preuada,
no m'importaria morir,
sota la teva ombra salada,
arran de mar...

Busca'm i em trobaràs,
desitjo que em trobis,
que m'atrapis, que m'arrenquis,
del bressol de la mort,
que em bressola de nit i matinada,
però se que no em buscaràs,
els braços negres m'atraparan,
l'únic destí a l'albada...


Em faltaria la foto del far, accepto propostes!!!

6 comentarios:

  1. Bentornada! Millor que t'hagis dedicat a visitar el lloc que no pas a escriure, que estàs de vacances!

    ResponderEliminar
  2. Natàlia des del meu far m'ha sortit aquest onatge...

    La llum del far
    ara dorm, espera
    la teva tornada.

    No busquis el destí,
    Ell és una flor
    de pètals escampats.

    Ai l’amor!, si és
    amor de veritat,
    mai no serà oblit,
    la flama de l’amor
    abraça cos i ànima
    i escriu la seva
    partitura entre els llavis
    assedegats de poema...

    Ran de mar
    sempre és viatge.

    La mort no hi
    pot res contra l’amor...

    De vegades el far
    també atrau a la soledat,
    la tristesa, l’absència,
    l’enyor..., però també
    a les dues barques
    en un sol mar...


    Des del far...
    onatge

    ResponderEliminar
  3. Totalment d'acord! sobretot la tercera estrofa :)

    ResponderEliminar
  4. noia no sabria escriure un poema com el teu! pero segur que la meva visita t'agrada! ehh! un petonet!!

    ResponderEliminar
  5. steffy: moltes gràcies bunica jeje!!!

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries