El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

jueves, 19 de agosto de 2010

UN NOU CARRER



SÓC UN CARRER´

Sóc un carrer brut i fosc,
un carrer sense tornada,
sense portes, només finestres i reixes,
sense sol, sense cap remor,
sense el dolç delit de l'amor,
un carrer estret i gris on ningú hi vol fer estada.

Tots passen al meu costat,
amb mirada altiva i airada,
però veig al fons dels seus ulls,
la por, l'oblit, una vida malgastada,
tothom fuig de mi,
ni tan sols el vent bufa,
ni tan sols el caminant asseragat,
s'atreveix a veure sota la meva porxada,
només silenci, més silenci,
i la mà apretant fort l'aixada.

Sóc un carrer,
tot i que pots pendre'm el pols
i veuràs les meves galtes rosades,
no t'enganyis, estic mort,
tinc l'ànima negra i apagada,
però poder tu, amb un petó,
la faràs volar, segur,
t'esperaré,sota la finestra,
mentre quedi una esperança.

4 comentarios:

  1. Viure al carrer de la mort no ha de fer molta il·lusió però com tu bé escrius al poema tots passem per ell.
    Salut.

    ResponderEliminar
  2. Em sembla recordar que un dia hi tinc d'anar al carrer de la Mort. Però no recordo quan... El teu poema és ben viu.

    Des del far...
    onatge

    ResponderEliminar
  3. Calpurni: massa il:lusió no en deu fer,no, de viure a aquest carrer, però en realitat era maco jeje
    Ric de riure: gràcies!!
    Onatge: doncs millor no saber quan i viure el dia a dia com si cada dia fos l'últim, no???.
    Una abraçada a tots!!!

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries