El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

domingo, 5 de septiembre de 2010

DESPRÉS DE LA TEMPESTAT VE LA CALMA


Imatge de google imatges
Hola!!
Estic preparant un poema per la meva mare, està una mica fotuda, fa una setmana va tenir una caiguda ben tonta i es va trencar una cama i ahir va tornar a caure i es va fer un bon nyanyo. Ara té que fer bondat i repós i aguantar el pes de la cama enguixada durant unes setmanes. Estar sense poder mouren's sempre és una mica carregant i molt pesat, però tot sigui perquè es recuperi aviat!!! Aviat arribarà el poema...

8 comentarios:

  1. No us atanseu massa a mi. No em toqueu. Tinc la cama enguixada i no em refie massa de la cura. És que me l'he haguda de fer jo, sabeu. Quan em vaig despertar aquell dia i em vaig adonar que podia pensar com la xiqueta que em posseeix, vaig creure que vivia en món normalitzat. així és que quan em vaig trencar la cama i estava sola, me'n vaig anar a l'hospital. Però no vaig trobar cap hospital per a nines i m'ho vaig haver de fer jo sola. Així és que no us atanseu a mi. No em toqueu que em faríeu mal.

    ResponderEliminar
  2. que es recuperi, el poema serà un bon balsam, segur

    ResponderEliminar
  3. Molt bona la història Francesc! molt tendre, pobreta nina , que es pensa que viu al món real!! Poder trobarà una barbie metgessa i li curarà, jejeje!!!
    Garbi: espero que si no és un balsam almenys sigui un bon moment.

    ResponderEliminar
  4. Aqui ve el poema...

    INSTANTS

    Hi ha instants on el temps s'atura,
    on els pensaments dormen sota un bon recer,
    on sembla que cap mal no tingui cura,
    passes que no duen enlloc,
    carícies que no volen dir res.

    Però una mà, que va fent ones,
    deixa un estel fugaç de color d'argent,
    la teva mirada la segueix embadalida,
    com si mai hagués deixa't de ser un res.

    Cauen gotes de pluja tan fredes,
    el cel em vol atançar la seva solitud,
    sento una olor dolça, suau com la seda,
    dius unes paraules que ja no són meves,
    perquè ja no són de ningú...

    Atançat a mi, però a poc a poc,
    deixa que senti la teva ànima eterna,
    dona'm un bocí de les teves ganes de viure,
    presta'm la teva memòria i fes volar la meva,
    volarem tots dos junts,
    la teva essència i la meva,
    fins a on no ens trobi ningú...

    Dedicat a la meva mare

    ResponderEliminar
  5. A veure...ja tinc ganes de llegir-l'ho^-^.Anima-la,totes les mares són iguals.

    ResponderEliminar
  6. Un poema preciós segur que la teva mare somriu i es cura abans d'hora però perquè no en fas un apunt o post així es podrà llegir millor...

    ResponderEliminar
  7. Avui m'ha passat com a tu l'altre dia, he deixat un comentari, i ara veig que no hi ha res...

    Ara la teva mare necessita tranquil·litat i bons aliments, un bon llibre, el teu poema, escoltar el sielnci, parlar amb el vent, gaudir de la lluna i el sol...
    Desitjo una bona millora.

    Des del far...
    onatge

    ResponderEliminar
  8. Gràcies Elvira i Onatge, vaig pensar fer un post a part, jeje, ja veure'm si la meva mare ha aconseguit trobar-lo, sinó el rescric a un nou post!!. De fet com diu Onatge, té la companyia de bons llibres, l'ajut del meu pare i les queixes del gat que no entén ben bé que passa!!!.
    Són d'aquells moments en que t'agradaria fer més, però jo tampoc estic en un bon moment i no aconsegueixo ajudar massa.Poc a poc...

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries