El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

viernes, 30 de julio de 2010

UNA HISTÒRIA EN LA NEU



Imatge de la xarxa


Tot i la calor que tenim avui la majoria em ve de gust explicar una història de neu.

NEU

Cau la neu, flonja, tan blanca...
cau sobre prats, cims i muntanyes,
també sobre la branca que ja no aguanta el seu pes,
un instant, quedà trencada...

Al terra els ocells que hi reposaven ja no hi reposen,
el vent que l'empenyia la abandonada,
algú la va trepitjar,
ja l'havien trepitjat altres vegades...
però aquest cop defallí.

Arribà un nen,
que tant estimà aquell arbre,
en veure la branca al terra,
llagrimes a la cara,
l'agafà amb amables manetes,
li feu un petó,
li xiuxiuejà que s'acomiadava,
l'arbre semblà que somrigués,
per uns instants,
però en va,
les seves arrels estaven glaçades,
ja no hi havia res a fer,
cap esperança per l'arbre,
i morí,
sol, al bosc,
una nit de lluna blanca
i ningú no el recordà,
excepte el nen, que encara conserva aquella branca,
a dins del cor....

jueves, 29 de julio de 2010

CONVIT ESTIUENC 2



Us somriure pel convit estiuenc

Hola
Al principi havia optat pel nom Fussió de cossos i ànimes. Després m'ha cridat l'atenció la cara, per mi trista, dels personatges i el fet que no es miressin a la cara i he decidit proposar un altre títol.Passions grises, passions minvades.

miércoles, 28 de julio de 2010

MIRADES....


Hola!


Et mirava des del pou,
amb llàgrimes negres a la cara,
de vegades et deia amor,
altres vegades ràbia,
tu restaves pacient, a l'esguard,
esperant moments que no et donava,
ànima i cor morts,
una ma teva, tan tendra,
malgrat tot, m'aferrava....

Et mirava des del pou,
amb la cara més amarga,
amb paraules com espases,
que clavava al teu cor,
tu restaves pacient, a l'esguard,
resistint embestides d'una tempesta,
que no cesava....
Les punxes d'una estaca, roses marcides, arrels secades,
eren els teus únics presents,
els regals que m'acceptaves,
mai vas saber dir prou,
et deixo a l'estacada....

Et mirava des del pou,
la teva mà em relliscava,
caure més i més,
el que abans era mà, ara era palmell,
m'enfonsava...
Tu em deies,
jo no podia escoltar-te,
no t'escoltava,
només veus que deien tot o res,
no ser digne de ser estimada...

Et mirava des del pou,
amb ferides molt profundes,
espines roents encara clavades,
t'ensenyava el meu dolor,
no vas fugir,
serà que m'estimaves...

Ara et miro des de fora estant,
però encara veig tenebres de vegades,
vull gaudir de l'estima que em donaves,
que jo no veia, no acceptava,
que anel·lava, que sempre en volia més.

Perdona'm amor,
gràcies per ser illa, pau, serenitat, moment de calma,
per ser una nova albada,
per el teu amor a palpentes,
per no separar-te del pou i esperar,
esperar moments millors,
tot i creure que no arribaven...
Només em resta dir-te, t'estimo.

martes, 27 de julio de 2010

ESTIMANT


Imatge de wikipedia

De moment la imatge , els versos em ballen al cap, arribaran aviat o si a algú li arriben abans benvolgudes les seves paraules. Una abraçada!

lunes, 26 de julio de 2010

VERSOS AL TREN


Imatge de wikipèdia

Hola! Li dic versos de tren a aquest post perquè són versos que he escrit al tren avui, m'han sortit dos poemes, el segon no té títol, poseu-li el que volgueu, gràcies!!!.


FLOR, OCELL I RIU

Ahir vaig veure una flor en la tempesta,
em mirava,
semblava com si em volgués dir...
Les eternes gotes de rosada,
la melangiosa veu de les branques que ballaven,
res no podia fer la flor reeixir,
només el petó d'una papallona,
que un dia li fer una besada
i desaparagué en l'infinit.

Ahir vaig veure un ocell a la tempesta,
volava,
semblava com si volgués fugir,
batia les seves ales en va,
patia, li pesaven,
el pes d'un amarg devenir,
només unes mans dolces,
alegres, regalades,
podien ajudar-lo a refer el camí.

Ahir vaig veure un riu de drecera seca,
s'ofegava,
semblava que es volgués omplir,
la sorra,les pedres àrdues, seques, susurraven,
aigua vine a viure amb mi,
omplem de la teva calma,
només un raig fresc de la muntanya,
podrien ajudar-lo a reeixir.

Flor, ocell i riu,
vosaltres que sou tan savis,
demano la vostra indulgència,
la vostra justícia,
la vostra clemència,
el saber fer, la paciència,
i no se si fora massa imprudència,
demanar-vos amb veu tremolenca,
ajudeu-me també a mi.


POEMA SENSE TÍTOL

Caic, caic al no res,
buidor, més buidor,
urpes de la mort,
ulls tristos de nou.

No et veig, on ets?,
no veig més que tenebres,
dona'm la mà,
però no la teva,
la de ningú.

Cap calma és serenor,
cap sol il·lumina prou,
cap ruire es durador,
tornen els dies grisos.

Límits a trencar,
impulsos a marees,
no se si em podré estimar,
no vull res,
no més la inquietud impossible,
que tu em prohibeixes.

Caic, caic,
deixa'm caure més,
vull tastar el no res,
saber quin gust té la felicitat de no ser jo,
un cop només.

domingo, 25 de julio de 2010

SEGUEIX LA PROPOSTA DE VERSOS MUSICATS

Hola!
Després de dos dies de descans forçat d'internet venia amb moltes ganes de poder consultar totes les novetats dels vostres blogs i m'han agradat molt totes les vostres entrades, com sempre.
Us animo a continuar, als que encara volgueu, a participar escrivint arrel del fragment de música que vau penjar en el post anterior, les contribucions han estat magnífiques.
Demà vindran més pensaments, ara ja és hora de somiar, espero que somnis bons, dels que et fan aixecar-te amb un somriure. Bona nit i tapa't o no ;-)

jueves, 22 de julio de 2010

LA HISTÒRIA DE LA CUCA DE LLUM



Aquesta història és verídica, a mi me la va explicar un amic a qui li havia explicat el seu pare, a qui li havia explicat el seu besavi...


Hi havia una vegada una cuca de llum que es deia Romaní, era la cuca de llum més bonica de tota la vall, els seus pares li van posar aquest nom perquè, a l'igual que el romaní, era ben verda.
Diu la llegenda que de tant formosa que era la llum que feia donava la sensació que desprenia fragàncies dolçes com les del romaní i la mel.
Era molt feliç amb els seus pares i germans i era bona estudiant, quan es va fer gran va decidir dedicar-se al món de l'arqueologia i se'n va anar amb avió a Egipte, a la Vall dels faraons a passar-hi una temporadeta. Es va despedir d'amics i familiars i a Egipte falta gent!.
Quan va arribar allà, però, totes les seves il·lusions es van anar desfermant, allà ningú la coneixia i mai havien vist una cuca de llum, tots els escarbats i formigues, fossin grans o petits, reient d'ella i de la seva llum.
-Ja,ja,ja, deia un escarbat d'un verd fosc daurat, heu vist quin animalot més patètic, es deu pensar que és un fanal o una espelma, on va així?
-Buf, deia un escarbat negre i lleig, jo si hagués de sortir al carrer amb aquesta llum a la cua no m'hi atreviria pas, em tancaria a casa.
-Pobre, deia una formiga, quina pena ser així, segurament deu tenir algun problema...
-Segurament que deu faltar-li un cargol, no parleu amb ella, quina por! va tornar a dir l'escarbar verd.

La pobre Romaní no sabia que fer, cada cop que havia de sortir al carrer escoltava aquestes paraules tant feridores i sentia com se li clavaven els ulls de pena dels animalets.
Va decidir que el millor era tornar cap a casa i deixar els seus estudis arqueologics sense acabar. Tothom havia fet cas a l'escarbat verd i ningú li dirigia la paraula.
Però la nit abans d'agafar l'avió que l'havia de tornar a casa seva, va passar un fet curiós.
Estant mig adormida a casa seva, va començar a sentir crits i plors que venien de prop, va parar la orella i va reconèixer la veu d'uns pares formiga que desesperats cridaven el Teo, el seu fillet petit, que s'havia perdut en la foscor. Teo, teo! cridaven i gemagaven desesperats, però en Teo no apareixia. Van iniciar una recerca tots els insectes de la zona però la tasca es feia feixuga doncs ningú no hi veia res, la llum de la lluna no era prou lluminosa.
La Romaní s'ho mirava tot des de la finestra estant i va pensar que potser ella, amb la seva llum, els podria ajudar a trobar en Teo.
Tot i que no sabia si la seva ajuda seria ben rebuda, va sortir de casa i dirigint-se als pares d'en Teo, va oferir la seva ajuda. Els pares es van mirar i sense gaires ganes li van dir que sí, l'escarbat verd pel darrera va dir, esteu bojos?, aquesta cucota de llum es molt rarota, jo no m'en refiaria pas...pero els pares estaven desesperats i la van deixar fer.
La Romaní, amb la seva llum formosa i lluent, va il·luminar el camí i darrera un petit matoll, dormint com un soc, va trobar en Teo, que no havia sentit els crits. El va portar als seus pares que de tant contents que es van posar no se'n van enrecordar de donar-li les gràcies.
Al dia següent al dematí, molt d'hora, van trucar a la porta, eren els pares del Teo que venien a donar-li les gràcies. La Romaní els hi va explicar que tenia una mica de presa que havia d'agafar l'avió cap a casa i deixar la seva feina d'arqueòloga a mig acabar. Els pares formiga li van demanar si la raó de la seva marxa anticipada era la mala rebuda que havia tingut per part dels altres insectes i la Romaní va respondre que sí, que es sentia molt trista i sola i que havia decidit marxar.
Els pares es van disculpar:
-Ho sentim de veritat Romaní, hem actuat molt malament, t'hem jutjat sense coneixer-te, hem fet cas a l'escarabat i tots t'hem girat l'esquena i hem rigut de tu per ser diferent que els altres, ara ens adonem, parlant amb tu, que ets molt dolça i simpàtica i és molt trist que te n'hagis d'anar. T'estem tan agraïts....
Llavors els pares formiga van parlar en veu baixa entre ells i al cap d'uns segons li van preguntar a la Romaní, a tu t'agradaria quedar-te?, la Romaní va contestar que sí, però que no volia patir més i el millor era marxar, llavors els pares van dir, tu no pateixis, confia en nosaltres, no facis les maletes, espera't un hora i et vindrem a buscar.
La Romaní els hi va fer cas, sense saber ben bé perquè i va esperar a casa seva una hora. Mentretant els pares formiga van anul·lar el bitllet d'avió i van fer una reunió amb tots els animalets de la vall explicant tot el que havia passat.

Finalment la Romaní es va quedar a Egipte fins que va acabar la seva feina, des d'aquell dia tot va canviar, va fer molts amics, inclús es va fer amiga de l'escarbat verd i quan va acabar la feina va marxar amb llàgrimes als ulls.
La Romaní va aprendre moltíssimes coses a Egipte i va acumular molts bells records, però els qui més van aprendre van ser els altres animalets de la vall, una lliçó que mai més oblidarien, apreneren que tots sóm iguals tot i que tots sóm diferents i que tots mereixem respecte.

martes, 20 de julio de 2010

FLORS REGALADES















Dona'm lliris, gesamins i ginestes,
capvespres suaus , sense cap remor,
la joia, com a companya fidel,
la por, com només una escletxa.

Dona'm lliris, gesamins i ginestes,
l'amor com pluja fina que frueixes,
les carícies com sorra fina que deleixes,
un tast, un cop més, de la teva essència.

Dona'm lliris, gesamins i ginestes,
però no grisors, punys i cadenes,
sí camins junts, de pujada a la carena,
que caiguin les venes, per ser feliços junts.

Dona'm lliris, gesamins i ginestes,
paraules cargolades mar endins, en la indiferència,
pètals, branques que m'aferrin a la teva clemència,
racons que encara quedin per descobrir.

Dona'm, lliris, gesamins i ginestes, sempre.

viernes, 16 de julio de 2010

RESULTATS CONCURS ENDEVINA ENDEVINALLA....

PER FI TENIM TRES GUANYADORS!!! AMB ESPECIAL MENCIÓ PEL FRANCESC QUE ÉS EL PRIMER QUE HO HA ENCERTAT ( que no s'assebenti la Carme que tenies una pista de més jeje...)



PREMI

jueves, 15 de julio de 2010

CONCURS ENDEVINALLES! UIUIUI....

Aneu molt perduts els endevinaires...us donaria una nova pista...no se, no se....
Vinga va!

2ªPISTA ENDEVINALLA

Et diuen català,
i tu orgullós,
tothom t'estima
pel teu bon cor

miércoles, 14 de julio de 2010

CONCURS- ENDEVINA, ENDEVINALLA!!!!



Hola!!!
Us proposo un joc, per ajudar a passar les hores de calor. Es tracta d'una endevinalla, avui us donaré la primera pista. He de dir que el guanyador s'emportarà el premi "Endevinaire" que consisteix en un gran reconeixement a la tasca, que no és poc!!!


ENDEVINALLA 1ª PISTA

Ulls de mirada serena
alguns riuen del teu seny
ets tot dolçor, també pàtria i senyera
figura negre
brugit al vent.

Animeu-vos a participar

martes, 13 de julio de 2010

NO ABANDONO EL BLOG


Hola!!!
Tot i que em trobo de vacances una mica lluny de casa, seguint el clam que es feia des de "Bona nit i tapa't" no abandono el blog.
Us ofereixo uns versos que espero que compartiu amb mi. Gràcies !!!!
Dir que encara que se que he de viure amb ombres, com deia en Tibau, hi ha moments en que les ombres m'ofeguen i gairebé perdo de vista el camí, encara he d'aprendre a conviure-hi.
Una imatge dolça per unes paraules amargues

MORINT LENTAMENT

Fes-me mal un cop més,
només com tu saps,
crema'm amb les teves brases,
foc egoista que m'arrossega,
deixa'm morir com tu saps,
al teu costat,
camins porpres d'odis que bateguen,
en mig d'ones de ràbia
vents que esbufeguen,
a cau d'orella,
et vull fer patir.

No tinc més llàgrimes,
no tinc més esperances,
que la d'un funest destí,
treu-me de sobre la suor de sofre que raja,
crits d'angoixa al meu cor
pes d'odi infinit al meu pit.

Perquè no escoltes les meves paraules,
perquè he de tornar a patir,
si us plau ajuda'm caricia blanca,
fes-me fugir ben lluny d'aquí.

Un temps que degota,
unes mans plenes d'il·lusions que moren,
la soledat com a unic company de destí,
t'estimo i et tinc lluny sirena oblidada,
poder inexistent,
poder inventada,
la unica que pot fer-me reeixir.

domingo, 11 de julio de 2010

Contes Célestes - Zone polluée

INQUIETUDS



No corris vent del sud,
amb la teva xafogor tediosa,
m’has atrapat amb el teu despreci,
ple d’ofec de records que no espolses.

Deixa’m volar per sempre,
prou esguinçades a la pell,
despren-te de la meva memòria afligida,
vull viure amb la flaire de nous temps,
que mai no arriben…

Em vas enganyar vent del sud,
apagant la meva flàmula,
avocant-me a un destí que no vull,
fent-me viure sota l’aixada,
arrastrant-me amb el teu tropell,
deixant la solitud com aliada.

Perquè, si les punxes em fan mal,
tornes a posar espines sobre les meves mans,
esperant veure la sang com degota?.
Mai t’allunyaràs, vent del sud,
vas néixer per fer-me mal
em guaites darrera l’ombra.

viernes, 9 de julio de 2010

EL RACÓ DE LES IMATGES

Hola
Avui us proposo dues fotografies, una va dedicada a la Carme i al seu conte Mai la nedadora que em fa recordar aquesta foto. Clicant a sobre les podeu ampliar.


L'altre imatge, de la que vaig poder gaudir fa poquet, em porta a un conte....



EL PEIXET PORUC

Hi havia una vegada un peix que es dia Tomàs, de color beige amb ratlles marrons, que s'emblava gairebé un tigre sino fos perquè era petitet com un ratolí.Vivia a un bassal amb els seus pares i germans i era el més poruc de tota la família, es per això que li deien en Tomàs el poruc. Sempre anava sota les aletes de la seva mare i mai s'havia atrevit a anar una miqueta més enllà del bassal per descobrir que hi havia, els seus germans i amics sí i sempre li explicaven maravelles i històries increïbles sobre sirenes, nans de cap verd i granotes que parlaven. En Tomàs tenia curiositat, però la por era més gran que la curiositat fins que un dia, aprofitant que la seva mare havia anat a la perruqueria i quan hi anava s'hi estava hores, va decidir emprendre l'aventura. Va anar poc a poc i al principi qualsevol cosa, per petita que fos, l'espantava terriblement, una fulla que queia a l'aigua, un cranc de riu que passejava, la brillantor d'una llauna que algun brètol havia llençat a l'aigua, però va seguir nedant i poc a poc tenia menys por.
Va passar per un lloc preciós, era ple de flors surant a l'aigua i de pedres recobertes d'un verd suau, l'aigua cada cop era més fresca i deliciosa, estava tant embadalit que ja no pensava en la por, només mirava i escoltava els sons de l'aigua. Va veure una granota que amb uns ulls intrigats i amistosos la mirava, van començar a parlar i la granota li va explicar una història molt divertida d'un cop en que la granota va sortir de casa seva amb una sabata de cada color i els pantalons amb l'etiqueta del preu!, van estar rient fins que no van tenir més esma i quan el Tomàs va mirar el seu rellotge va veure que havien passat quatre hores!.
Va tornar a casa seva i va poder explicar les seves vivències, se'n va adonar que la seva por havia anat difuminant-se i que al cap de poca estona ja ni se'n recordaba, havia estat una experiència molt bona i la volia repetir.
Van passar els dies i en Tomàs ja no recordava perquè havia sentit por i els seus amics ja no recordaven perquè l'havien anomenat poruc, en comptes de poruc ara li deien Tomàs orellot, perquè sempre tenia les orelles parades per sentir amb molta curiositat les fascinants històries dels amics que feia a les seves excursions i així es va continuar anomenant segons s'explica a tots els rius, mars i bassals.

jueves, 8 de julio de 2010

SILENCIS



A les rondes poètiques apareixen uns versos dedicats a les paraules que m'han dut a pensar en la importància de les paraules però també en els silencis. Aquesta seria la meva contribució al silenci...


Silencis,
jo vull silencis,
silencis d'ulls que s'esvaeixen,
silencis de llavis tebis que menteixen,
silencis de paraules oblidades,
Sempre silencis

Dona'm silencis
silencis que m'omplin de vida,
silencis indolents,
silencis plens de feresa
Silencis que no diguin res,
Sempre silencis

Silencis i més silencis
silencis punyents que criden
silencis a cau d'orella
silencis que mai s'obliden
Sempre silencis

M'AFEGEIXO A LA PROPOSTA DE CONVIT ESTIUENC...

Ombra silenciosa,
pensaments roents
calma esmorteïda.

miércoles, 7 de julio de 2010

CLARORS



Estic aprenent a conviure amb les foscors, he fet els primers passos i sembla que aquest cop he trobat el camí, es per això que el meus versos cada cop són més clars....


CLARORS

Un raig de llum als teus ulls, als teus llavis,
sempre esperant el delit fugaç del teu amor
dies entelats de paraules sense vida
hores amagades sota la teva dolçor.

Emporta’t a pinzellades la follia
però deixa’m evocar-te un cop més,
deixa que els meus versos t’acaronin
permet-me guiar-te a un bell indret

Si segueixes el meu pols, la meva ploma
faré fugir la teva boira amb la brisa del meu cor
hi trobaràs clarors però també hi hauran ombres
esperant retrobar-te, estimar-te, sense por

Amor, t’estimo de nou
Però suaument, gairebé sense gosar
Com un riu de pensament que fuig temerós
i acaba abraçant-se a la mar.

martes, 6 de julio de 2010

COLLAGE SENSE TISORES


Hola
Avui he tingut ganes de fer un collage, enrecordant-me de la Carme he pensat que podria fer servir el paint en comptes de les tisores i el bloc de paper i les imatges de la xarxa en comptes de les retallades d'una revista.He tret la nena de dins i he gaudit barrejant colors i formes.Us ho recomano!!!

AMOR A CONTRALLUM



Prou d'ombres fosques,
de dies sense el transcórrer del temps,
de visions de xiprers que provoquen
i allunyen la meva ànima de tu

Et vull a prop, amor,
tant a prop que et senti fondre,
tant a prop que t'enduguis l'angoixa
que tant esmorteï el meu cor

Vull mostrar-te el camí que he creat,
un camí fet a palpentes
ple de clars, de llums, de tendreses,
de dolços records perllongats

Llàgrimes porpres, amargues,
ofegant-se en llàgrimes de felicitat,
prou d'ombres fosques,
t'estimo amor, no et vull perdre,
deixa'm tastar el teu encant

domingo, 4 de julio de 2010

Sí,.....he pecat....!!!



Hola
Em presento, em dic Mina i us he de confesar que he pecat.....
Tot i que semblo bona, menjo el pinso que em posen, sóc molt observadora i carinyosa, m'encanta sentir l'olor del bosc i observar el gat dels pares de la meva "mare", també sóc dolenta....ahir .......em van cridar l'atenció a un parc...buaaaaaa!!!!!!!!
Mai no bordo i quan faig les meves necessitats me les recullen per mi, però em van fer fora amb amenaçes d'una plaça per ser un gos.
Estic farta de que em comparin amb altres gossos que borden, mosseguen, es fan pipí i popo i queda al mig del carrer, jo no sóc igual!!!!
Pero he pecat i el meu pecat és precisament aquest.... ser un gos.
Diuen els meus amos que volen que posin més pipicans a la meva ciutat, jo no se que es això dels pipicans, però suposo que deu estar bé, així que feu cas.
Una abraçada de gosseta per tots!

viernes, 2 de julio de 2010

UN JOC

Us proposo un joc, he entrat a les imatges del google, he escrit unes lletres sense mirar, he punxat a "buscar" i a partir de la primera imatge que ha sortit, he volgut pensar una història...aquest es un dels possibles resultats....
Jugueu??

LA IMATGE ( molt curiosa per cert)


LA HISTÒRIA

Era un dia gris, d'aquells en que costa aixecar-se del llit, d'aquells en que no saps si es matí, migdia o tarda perquè totes les hores són iguals.
Va baixar pel carrer que anava a parar a la font de la plaça major, havia passat tants cops per aquell carrer!, però aquell dia era diferent.
Quan van arribar a la font la Sílvia va sentir fred, encara no havia arribat l'hivern però feia dies que bufava un vent gelat que feia témer l'arribada d'una estació glaçada.
Es va posar el jersei negre de coll alt i va respirar profundament,les galtes estaven ben vermelles del fred, es sentia cansada, tan cansada que semblava com si el cel s'estés recolçant a les seves espatlles, normalment no es sentia cansada, pero aquell dia era diferent.
Va anar a buscar una cabina de telèfon, era molt necessari que el truqués i havia llençat el mòvil en un atac de ràbia. Va començar a buscar, caminava i caminava i no en trobava cap que estigués en bon estat, va continuar caminant i tant va caminar que es va fer fosc.
Anava passant el temps i de sobte ja no se'n recordava a on anava ni a qui havia de trucar, va seguir caminant fins que es va fer fosc del tot i no hi havia cap llum ni cap soroll. Ja no sabia on era, feia estona que no reconeixia les cases ni els carrers i ara que tot era negre no era capaç de saber on era ni de tornar a casa seva. Va començar a palpar en la foscor, anava poc a poc, els seus passos eren lents per por de caure. Va sentir una olor agre, profunda, trista,que venia de lluny, era una olor que havia sentit no feia massa i que li va fer recordar de nou perquè era allà buscant desesperadament la forma de poder parlar amb ell.
Una llum va aparèixer de la foscor, era una papallona de color gris,d'un color metàlic que brillava en mig del no res, era la papallona més gran que havia vist mai, la papallona va començar a fer una estranya dansa al seu voltant, semblava com si li volgués parlar amb els seus moviments, es va sentir lleugera i li va semblar com si la teranyina que recubria el seu cor volés per sempre, es va sentir feliç per primer cop en molt de temps, al cap i a la fi hi han molts homes en el món a part d'ell. El cap li va rodar quan va sentir la punxada de la papallona sobre el seu cap, va sentir que els peus ja no tocaven el terra, estava caient i no sabia a on. Un cop sec contra el terra i el silenci.

jueves, 1 de julio de 2010

EL VACIO




Estaba allí,
aguardando detrás de mi
silencioso, casi tenue,
agarrándose a mi sombra
retorciendose en sus miedos
buscando lo que no había de hallar.
Allí lo encontré,
casi oculto,
casi temeroso,
pero siempre decidido a hundir sus garras.
Se hizo aliado del paso del tiempo,
se unió a la deseperanza y creció,
volvió a abrir sus alas,
para atraparme,
y robarme la eternidad.
Déjame al menos con estas palabras ahuyentarte,
permíteme que luche en vano contra ti,
pero se que es una batalla que no existe,
quizás esté solo en mi.

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries