El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

domingo, 27 de noviembre de 2011

COLOR NEGRO AMARGO



Tus dedos urgando en la vida inerte
intentando que capas de ilusión florezcan
pero solo hay color negro amargo hiriente
y noches que mueren cuando despiertan.

Duele la nada, el eco de la verdad,
el olor seco de la herrumbre,
la mentira, los despojos de la mente,
el libidinoso y redomado sol naciente,
todo muere y nada queda,
tan solo color negro amargo y tus palabras,
que resbalan gentiles,
arrancando las reminiscencias de una vida,
que se pudre en un rincon tormentoso,
solo color negro amargo,
nada más en mi corazón...ni en mi mente.

Pasos rastreros de danzantes alas,
que llevan hacia un camino envenenado,
esperanzas vanas envueltas en seda corrompida,
que se desilachan en ilustres vidas vanas.
No más minutos, ni segundos, ni jornadas,
solo color nego amargo,
sueño eterno para mi cuerpo y mi alma.

martes, 18 de octubre de 2011

ALBORADAS


Imagen de la red


Alboradas,
de carruajes de centeno e ira marchitos bajo tu semblanza,
efugio de tiempos, de paises, escritos por tu templanza,
odios, naciones, navios de amplias miradas
de nuevo alboradas...

Mi letargo lividinoso y esquivo de mentiras urdido,
me lleva hasta los brazos de la letargia,
de tus brazos, que me miran pero no me quieren,
de tus ramas, entresijos de mis entrañas,
de nuevo alboradas...

Resuello de un vaivén esquivo,
de un baile de lágrimas hediondas, rotas,negras,
que se incan en cada poro de una vida rota,
tras la imagen de tu falsa sonrisa no hay nada,
de nuevo alboradas...

Deja que el viento desgarre cada segundo de la nada,
que ese candor de angustia fluya en la cienaga del alma,
miedo, temor, a una sombra convulsa de cordura corvada,
déjame juanto a la frívola vida de esta mortal morada,
de nuevo alboradas..

lunes, 26 de septiembre de 2011

EN RESPUESTA A LA PÁGINA DE BITÁCORAS, QUIEN SOY ? + POEMA










..................................
Como soy un poco despistada nunca recuerdo el link de mi blog así que lo busco a través de google jejej.
Hoy buscando he encontrado un comentario de la página de Bitacoras http://bitacoras.com/bitacora/ximximhistories.blogspot.com dondé querian saber algo más sobre de que iba el blog , a mi también me ha apetecido explicar algo más sobre ello así que allí va....

Para empezar, me ha gustado siempre escribir, de hecho a los 8 años escribia poemas y en el cole ya tenia la fama de escritorcilla, fuy escribiendo durante muchos años hasta que un dia , sin ningún motivo, dejé de hacerlo, cambié mi gusto por la escritura por el de la lectura y debóré muchíiisimos libros.
Hace poco retomé mi pasión por los poemas y demás genéros literários, cree este blog con la intención de compartir mis poemas y historietas y leer los de los otros bloggeros, pero mi situación personal fué cambiando y vinieron tiempos un poco más difíciles y como no se escribir cosas que no me salgan del alma y del corazón mis escritos fueren impregnandose progresivamente de mis sentimientos, y el blog cada vez se hizo más gris al igual que mis dias...
De pequeña me decían que me parecía a Arale, ahora dicen que me parezco a la traviesa hija del reverendo de Los Simpons, así que esa soy yo.



Ahora el poema...

ABRAZOS AZULES

Vi tu cara,
bajo la ténue altivez de un rostro bello y dulce,
sentí tus manos,
escurrírse a través de mis luces,
noté tu abrazo ,
azul , cálido y suave,
escuche mi piel,
que con las notas de tu amor amable,
dejé que me penetraran,
desgarrando cualquier rastro palpable,
de un amor que fué tormenta
que ahora es baúl, y aunque afilado ya no es sable.


Viven en el baúl mis mil corazones rotos,
por cada lágrima que derramé tras paredes huecas,
hechos pedazos, tras las infinitas batallas violentas,
grises, sin sangre, escurridos, vivieron ignotas promesas.


Entre la niebla profunda y espesa solo estas tu,
fuistes aire, agua, fuiste vida completa,
yo hoja caduca que el viento empuja y tu frialdad atraviesa,
solo calor endeble de sórdidas horas espesas,
bajo tus alas , esperando el decrecer de la tierra.


Ahora abres el baúl, flotan con efusión sentimientos olvidados,
los arrancas de uno en uno, cual hojas de margarita, preguntando,
si aún te quieren, si ya te han olvidado
y yo te digo, desde el fondo de mi corazón mermado,
que te quiero, te quiero tanto,
que no quiero quererte
cierro de nuevo el baúl,
el aliento de mi pecho està aun menguado.


Horas, dias y semanas esperando un amor que no llegaba
y que di por perdido,
solo amores derretidos, asomando su terrible guadaña,
ahora veo tu cara, tus ojos limpios, azules, que quizás me aman,
como yo a ti,
ya no puedo darte nada,
pues ya todo te lo dí,
se cierra la noche, el dia,
se despierta un nuevo alba,
que deseo me conduzca hacia ti...

Dedicado a C.C

viernes, 2 de septiembre de 2011

CONTINUO EL MEU DIARI DE COSES POSITIVES!!!


Hola! Gràcies a tots pels ànims de començar aquest nou blog que de ben segur em permetrà continuar caminant pel camí de les il·lusions, la creativitat i les ganes de fer coses. Espero poder cultivar noves idees que em permetin omplir el Xim xim d'historietes de contes i poemes.
http://xocolataicrispetes.blogspot.com/

miércoles, 31 de agosto de 2011

OFEGAT + NOU BLOG


Imatge presa de la xarxa

M'he ofegat, no estic caient a l'aigua ja sóc el fons i res no té sentit. No veig res més que foscor i necessito una mica de llum, per això he començat un nou blog "terapèutic" en el que cada dia intentaré escriure una cosa positiva que hagi viscut, que m'hagi passat, vull centrar-me en els petits raigs de llum de la meva vida en comptes de en la foscor, al menys ho vull intentar. Demà començo!
http://xocolataicrispetes.blogspot.com/

martes, 30 de agosto de 2011

SENSE MÁSCARES


Imatge presa de a xarxa

Ja no fan falta máscares, tot pot ser com era, sóc lliure de no fer res, de deixar passar els dies, de viure en la ignorància, de desgastar l'ànima. He tornat al lloc on volia i sóc feliç de saber que puc continuar la destrucció.

lunes, 29 de agosto de 2011

SORTIR DEL RIU?


Imatge presa de la xarxa

Sóc una pedra de riu, abans vivia a la riba del riu però un dia vaig caure aquí dins i desde llavors que passo els meus dies sense fer res, només deixo que passi l'aigua per sobre meu i l'aigua que passa amb tanta força em va erosionant, poc a poc però sense fi.

En algunes ocasions, alguna altra pedra més grossa que baixa del riu m'empeny a baixar una mica més, llavors canvio de posició, però segueixo estant a dins del mateix riu i l'aigua em segueix desgastant.
Un dia va haver-hi una tempesta, aquell dia van baixar pel riu tot de coses extranyes, pedres i fang però també coses velles que ningú volia, totes aquestes porqueries em van empényer tant fort que em pensava que em portarien fins a la meva mort, trencada en dos a qualsevol racó.
Fa un temps, quasi ja no recordo, tenia cert interés en sortir del riu, volia viure una llarga vida d'experiències i no volia que la força de l'aigua m'escurçes la vida però va arribar un moment que ja m'estava bé i que fins i tot agraïa la bondat de l'aigua per fer-me aquest pas per la vida fóssil el més curt possible.
Després de tant de temps he buscat un lloc en aquest riu on l'aigua baixa amb molta força, és el lloc més perillós de tot el riu, però el vaig escollir jo de forma voluntària i es que he fet servir tota la meva inteligència de pedra en trobar la manera d'assegurar la meva autodestrucció.
Es cert que en ocasions han vingut muntanyistes i he deixat que juguessin amb mi i que em fessin passar una bona estona, però sempre, quan acababa el dia, els hi demanava que em deixessin al mateix racó on estava, ells em deien que em podien deixar fora del riu, a un prat on feia molt de sol i els dies podien ser magnífics, però mai vaig deixar que em deixessin allà.
L'altre nit hi va haver una tormenta d'estiu, tan forta que feia anys que no en recordava cap d'igual, mentra queia l'aigua i sentia els trons em vaig morir de por sabent que allò no seria igual quan em despertés pel dematí. Efectivament, al dia següent quan em vaig despertar tot havia canviat, em trobava molts kilòmetres enllà, el paisatge era tan bell que em costava tenir els ulls oberts i ja no estava en el lloc més perillós del riu si no gairebé al marge del riu, al costat d'un campament.

La meva vida de pedra, el meu futur, eren ben clars: deixar que s'acabessin els meus dies, rendir-me. Ara que estic en un altre lloc sento por de que una mà em tregui d'aquí, sento por de que em treguin per després tornar a acabar aquí dins de nou, sento por a respirar l'aire i veure que ja no tinc pulmons.
Era tan fàcil estar dins del lloc més ferotge del riu i tant difícil tornar a lluitar i es que ara sento quelcom dins meu que em diu que he de lluitar i odio la incomoditat de no conformar-me amb odiarme, però no hi puc fer res, només esperar una nova tormenta que potser em farà fer un pas més cap enfora o potser em torni a portar al meu antic racó...al qual, en el fons, ara enyoro.

domingo, 28 de agosto de 2011

LENTITUD



He besado el infinito, con labios amargos,
probado una gota de vino de tu piel envarada,
por el paso de dias etéreos, casi malditos,
que duelen en el eco de la ignorancia...
solo hay vacio de pupilas inertes,
de caricias que són el abismo de miradas.


Duele cada demora de la lúgubre vida,
del poco sentido de unos segundos inertes,
sin ti todo es humo espeso que parejo a la muerte,
viene marcando un compás de almas,
mientras se desvanece una epístola breve.


No hay casi aire solo momentos errantes,
cogidos a la mano de la joventud que agarra,
se erigen de nuevo las puertas del alba,
juntas la mia y la tuya , dos almas que fraguan ,
en el espiral del perpétuo dia que acaba.



miércoles, 24 de agosto de 2011

UN COLOM A LA CIUTAT











M'has mentit! li va dir el colom a l'àvia que venia cada dia a donar-li molles de pa. Em vas dir que jo era un ocell bell i que era digne de ser apreciat però la realitat es un altre, em vas explicar totes les virtuds del meu plomatge i com de vius eren els meus colors, em vas dir que tenia molt de mèrit viure a la ciutat i poder subsistir de les porqueries de menjar que ens ofereix l'asfalt, em vas dir que jo valia la pena i que era un colom digne d'admirar, que era un ocell ben especial i que valia la pena que aprofités la meva vida, em vas omplir de goig el cor i l'ànima, tan decebut com estava jo de la meva vida de colom, però la realitat s'oblida facilment i avui que tu no hi eres i que he sortit sol per la ciutat a buscar menjar he recordat el perquè pensava que era un ocellot fastigós i inadaptat.....







M'he aixecat d'hora i he sortit per la porta de casa i encara no havia posat una pota a la vorera que ha passat un noi eixelebrat que m'ha volgut per un cop de peu que he hagut d'esquivar, després de l'ensurt i encara amb el cor que em sortia per la boca he creuat el carrer i quasi se m'emporta un camió que no ha dubtat en accelerar al veure'm. Després, ja a la plaça, després de buscar entre les restes de menjar del terra he menjat no se que que se m'ha posat fatal a l'estomac, mentre menjava escoltava un grup de dones que comentaven com de fastigosos som els coloms, la tornada a casa ni la vull explicar , només dir que he arribat a casa i llavors he recorda't perquè pensava que la meva vida era una porqueria, perquè sembla que aquest món no està fet per animals com jo.



Tinc un nus a l'estómac de por i angoixa i una sensació d'ofec que m'atrapa, sento que no sóc benvingut a aquest món, tot m'afecta massa, no sóc capaç de buscar-me menjar ni d'estimar ni de ser estimat, tampoc estic segur de si mereixo ser estimat, ni de si tinc bon cor.



Àvia, sento dir-li que s'equivocava, vostè m'ha donat esperances i m'ha fet pensar que era un colom especial pero realment la meva vida no val la pena no sóc capaç de soportar el pes dels dies, no em sento capaç de seguir, només espero tenir memòria i no caure de nou al parany de que he de lluitar. No sé quin camí he de seguir, aviat ho decidiré, potser hauria de deixar-me morir en un racó. Em despedeixo de vostè i li agraeixo totes les molles de pa.




















lunes, 15 de agosto de 2011

RES


Avui no puc escriure, poc a poc he fet fora tot el que hi havia en mi, primer el cor, després l'ànima i finalment el cervell. Els dits ja no funcionen i tampoc tenen idees que plasmar, sense el cervell, només hi ha un espiral que fa voltes i voltes davant meu, m'atrapa amb les seves ones.

domingo, 14 de agosto de 2011

AGAFAR LES REGNES





El cavall és massa impetuós, he d'agafar les regnes i com em veu dir a l'anterior post, he de ser jo qui faci el primer pas, ningú em pot ajudar sinó jo mateixa. El cavall , però, ha començat a avançar sol, jo encara el veig però molt lluny, al fons d'un camí tèrbol, fosc i espès, intento avançar però el cavall sempre va un pas més endavant i cada cop es més i més lluny. No tinc a qui demanar ajuda, no veig a ningú pel camí i se que he de ser jo sola qui intenti atrapar-lo.

He caigut dins d'un forat al mig del camí, és un forat força profund on no hi ha res on agafar-se per sortir, és un forat on el delit i el gust pel no res està garantit, és un forat on no hi ha res sinó son profunda, ones que van i venen, idees que se'n van i mentides respectuoses, no em veig capaç de sortir i cada cop en tinc menys ganes. Al forat hi ha totes les comoditats, menjar, veure, dormir, tranquilitat.

Vaig pel món, camino, pel bosc, per la platja i no veig res, perquè vaig dins del meu forat, només veig terra, mai cel, ni núvols ni claror.

El cervell ja no hi es, ha marxat, fa uns dies, en realitat el vaig allunyar jo, dient-li que no volia pensar més, ni estar més trista, ni tenir records negres, ara no tinc records ni tinc res, però tampoc sóc jo i ja no sé qui sóc.

No sé si es tard per tornar a agafar les regnes, se que cada día m'allunyo més i ara que he fet marxar el cervell encara es més difícil.

Ja no veig el cavall ni a la llunyania, he agafat un altre camí diferent al seu, no vull agafar les regnes, vull que el caval marxi i sigui feliç pel seu compte, jo no el faria feliç, he perdut tota esperança i confiança.

He rebur una carta, la he obert nerviosa i era el meu cervell que m'escrivia una carta desde la ciutat llunyana on viu ara:


Hola !

Es pero que estiguis bé, malhauradament sé que no ho estàs sino tu i jo estaríem junts. Et volia dir que jo a tu t'estimo i m'agradaria tornar a estar amb tu, sé que tu en el fons m'estimes tot i que ara dius que ja no t'importo i que em vols perdre, pensa que si continua passant el temps un dia em voldràs recuperar i serà massa tard, se que ara això no et preocupa, sé que només et preocupa el present, sé que estàs molt agust el el forat que has trobat, però aquest forat no és real i algun dia hauràs de sortir i quan més temps passi més et costarà perquè et fara mal la claror del sol i la llum de la vida. M'agradaria que et paressis a pensar per un moment i te'n adonessis del mal que ens estem fent tots dos. No tinc res més a dir-te només que si us plau et tornis a estimar. Un petó i una abraçada.



No he tingut esma de contestar-li, les seves paraules són certes, però també es cert que no puc pensar més enllà del forat i ara mateix no tinc res que em lligui a fer-li cas ni motius per estimar-me, he engagat un botó que es diu autodestrucció.


martes, 9 de agosto de 2011

FRUITA PODRIDA





Hi ha una poma podrida, a tohom fa fàstic. Al principi, quan la gent la veu d'un costat la veu vermella i sucosa, però tard o d'hora veuen l'altre costat de la poma i se'n adonen que és una poma podrida i fastigosa, realment repulsiva, llavors tothom s'allunya i els cucs continuen fent la seva feina i van devorant tota la poma inclús les parts que encara semblaven gustoses. No critico a la gent, és normal, jo tampoc me la menjaria, potser hi hauria algú disposat a ajudar a treure aquest tros podrit i salvar la resta de la poma, però aquesta persona no existeix i no crec que hi hagi mai nigú disposat.

La visió pudenta de la descomposició de la poma és evident i poc hi podem fer nosaltres. Penso que abans que s'acabi de podrir tota la poma l'hauríem de llençar al fons del cubell de la brossa, seria patètic fer un show d'aquest succés, el més adequat és fer-la desaparèixer, potser no avui, potser no demà, però sí un dia no gaire llunyà.

Estic esgotada, estic realment esgotada de intentar salvar la poma i que tothom la rebutgi i li faci angúnia, jo creia que la poma valia la pena, que era una poma alegre, humana, inteligent, però no, no mirem el fons, quedem-nos amb el seu exterior, no volguem indagar, és més fàcil quedar-se amb la primera impressió i la primera impressió es sens dubte patètica i jo me'n faig el càrrec.

Com a propietària de la poma, és una decisió meva i la meva decisió continua sent la de deixar que es continui morint al fons de la bossa de la brossa, junt amb totes les altres restes orgàniques del menjar, que ara amb la calor es pudreixen ràpidament.

Seria maravellós trobar un granjer o granjera aquí a la xarxa, amb prous coneixements i empatia que em digués que ell o ella em dona la seva ma per ajudar-me a salvar el que queda de poma. Però se que no passarà, per que ningú es vol acostar a les coses marcides.

Pasen les hores i no puc dormir, no val la pena dormir, ni val la pena estar d'espert, res no te sentit, només sé que pasen les hores i que poc a poc la foscor m'envaeix, i estic sola en aquesta foscor amb la meva poma a la mà, veient com se li esgoten els segons sense poder fer-hi res.

Em rendeixo, no puc més, espero que el dia de demà em porti un raig de sol en aquesta foscor i em porti de nou cap a la vida, espero trobar una miqueta de sentit a tot plegat i donar-me una segona oportunitat abans de permetre de destruir la sucosa poma. Però siguem realistes, he fet coses que no hauria d'haver fet, ja he llençat la poma al fons, molt al fons del cubell i no se si demà estaré a temps de intentar agafar-la.


Sento que se m'envan les forces, que el meu cap vola i que estic dins d'un pou negre i humit on no es veu res, no hi ha res, no es veu res, no olora a res, no se sent res, allà vull estar, en mig del res, no vull sentir, no vull patir, no vull pensar en tot el mal, no vull pensar que no hi ha res que em lligui a continuar caminant, vull dormir, només dormir.




Bona nit i als que he tingut la paciència de llegir-me gràcies.




lunes, 8 de agosto de 2011

UNA BOSSA MOLT PESADA


Vaig pel carrer i em costa caminar, em costa pensar coses per les que valgui la pena seguir vivint, es de nit i em fa mal tot el cos. M'he assegut al sofà i em sentia pesada, sentia un pes sobre meu i a dins meu sentia tot de negror que em bullia i volia sortir per la meva boca. He mirat darrera meu i he vist que portava una bossa plena de pedres, segurament per això em costava tant caminar, mai m'havia fixa't que portés aquest sac penjat, he intentat treure-me'l però la motxilla era massa enganxada, es com si s'hagués fos a la meva pell i se que em costarà treure-me-la.
Hi ha pedres de tota mena i de tots els colors, algunes es diuen por, altres culpa, altres dolor i ràbia, altres encara no tenen ni nom perque estan tan al fons del sac que no es veuen.
En un primer moment m'he desesperat i he pensat que lo millor era anar fins el mar i enfonsar-me junt amb la meva bossa, tinc por de que aquest pes sigui massa per mi, tinc por de no poder treure mai aquest sac de la meva esquena, d'allunyar a tothom.
Se que aquesta bossa abans era més plena, fa un temps, quan no podia ni tan sols fer un pas, quan vivía en un somni profund, ara moltes d'aquelles pedres han caigut pel camí i se que a poc a poc aniran caient més.
Sempre hi haurà gent que anirà al darrera recollint les pedres que van caure i tornant-me-les a
oferir i potser el més fàcil seria tornar a carregar-les, però també he trobat gent pel camí que em fa riure, somiar i em fan feliç i després de compartir la seva amistad, en girar-me i mirar el sac, veig que han caigut algunes i em veig amb cor a continuar caminant.
Gràcies a tots els que m'acompanyeu en aquest camí.

martes, 2 de agosto de 2011

LA PAPALLONA QUE NO VOLIA VOLAR

Imatge presa de la xarxa






Hi havia una vegada una papallona que tot ho preguntava i era molt curiosa, només nèixer la primera pregunta que li va fer a la mare natura va ser:


- Mare natura, vull sabes quan viuen les papallones.


La mare li va contestar:


-Papallona, viuràs vint-i-un dies, com totes les teves germanes.


La papallona es va quedar trista i va pensar, que poc, va començar a pensar que no valia la pena volar ni fer res perquè li quedava massa poc temps i no valia la pena. Va anar a cercar un racó fosc i allà es va posar a dormir sense desplegar ni tan sols les seves ales. Al cap de poca estona va aparèixer un altre papallona, que acabava de nèixer també i es va apropar a la papallona i li va dir:


-Hola papallona bonica, que fas???


-Dormo, dormo perquè la vida que ens ha tocat no val la pena i més val dormir el que ens resta de vida.


-Com vols dormir?, si hem de fer moltes coses!, no podem perdre ni un segon, hem de gaudir de tot el que ens ofereixen aquestes tres setmanes!


La papallona que no volia volar li va respondre:


-Jo no vull, deixa'm, només vull estar en la foscor i esperar a que passin els dies i no haver d'enfrontar-me inútilment als perills que la vida em depara.


La papallona que no volia volar, va passar tota la seva curta vida dormint, en un racó, sense patir els desenganys de la vida però sense gaudir, tampoc, de les delícies de la vida. Es va sentir sola, molt sola i el seu cor es va encongir cada dia una mica més fins que va morir.

miércoles, 27 de julio de 2011

L'ABISME QUE HI HA EN MI




Plou, plou a dins de la memòria,

plouen instants, records tèrbols, moments de glòria,

llàgrimes plenes d'odi, febre de vida, de la història,

ja no em queda res si no tu...




M'apropo a tu i veig l'abisme que incita,

veig vida, veig de nou colors, se'n va la grisor trista,

el cor batega de nou, a palpentes, tement perdre de nou la vida,

acariciant amb els dits el destí que ara ens mira

mentre nosaltres li girem els ulls...



Vull beure de l'elixir de la imprudència,

vull sentir la teva essència,

ballarem amb la imprudència,

tastan't de nou els plaers que m'has ofert,

cremant l'últim polsim de mi, sota l'ombra de la tristor,

que empaita rera la porta oberta...




T'ofereixo el no res,

una vida buida, sense cors, ni tormentes,

sense amor, sense odi, només tristor pudenta,

res no sóc, res puc oferir,

un amor cruel, ple d'alegria encesa.



Plou, entre nosaltres,

no són llàgrimes, és felicitat, es por,

a patir , a gaudir, a res i a tot,


a endinsar-nos a un camí que no dugui enlloc,

o que et porti fins a mi de nou i a la vida eterna.

domingo, 24 de julio de 2011

REFLEXIONS SOBRE LA SOLEDAT i UNA MALETA


Imatge presa de la xarxa

Perquè quan més acompanyats estem, més sols ens sentim?, suposo que és perquè es quan estem envoltats de persones que ens en adonem lo poc que ens coneixen.

Ahir per fi es va obrir la maleta i va sortit l'amic que hi havia dins amb totes les seves forces, emputxant i enduent-se tot el seu pas, per els qui encara no coneixeu l'amic de la maleta us diré que es diu tristor. S'ha posat còmode, ha triat el millor llit de la casa, ha penjat la seva roba a l'armari i ha posat el seu raspall de dents al costat del meu, penso que es vol instal·lar definitivament i ha arribat un moment en que ja m'he acostumat i espero amb ansia la nit que es quan em fa confidències a la orella i em diu que potser no val la pena seguir lluitant i que el més fàcil seria que ens allitessim tots dos en un mateix llit, com dos enamorats, nit i dia, sense sortir d'allà, només amb la companyia de la foscor i del passar de les hores i els dies. Em diu que es hora que em rendeixi i deixi de seguir lluitant en aquesta batalla inútil i a mi el pes del temps se'm fa feixuc i no trobo motius per no fer-li cas.
Avui no em puc moure, una nova trampa del meu amic potser, sento com una mena de pes al cor i als peus que m'impedeixen moure'm i sortir d'aquí.
Penso que m'he enamora't del meu amic, perquè no em ve de gust ni veure ni parlar amb ningú que no sigui ell.

Tinc els ulls humits i l'ànima ja va fugir, com us vaig explicar..., només em queda un cor ressec i poques esperançes i el meu amic...

viernes, 22 de julio de 2011

LA FULLA QUE VOLIA SER VIATGERA




Hi havia una vegada una fulla d'arbre que vivia a la part més alta d'una alzina. Un dia la fulla va pensar que havia de marxar a veure món, era una tarda que estava avorrida perquè totes les altres fulles no feia res més que dormir i ella necessitava viure grans aventures.Li va costar decidir-se perquè tenia por de passar gana, fred o por lluny de la protecció de l'arbre. Finalment un bon dia, abans que arribés la tardor, va llençar-se al buit i va caure lleugerament al terra, l'aterratge de moment havia anat bé. Va començar a caminar i es va sentir lleugera, notava com tot l'aire fresc li omplia els pulmons, va seguir caminant i va veure una mena de figures extranyes que no havia vist mai en la seva vida, eren cases, quan es va anar acostant a les cases va veure uns homenets de totes les mides, eren els homes, li van semblar simpàtics i riallers, havia fet bé de marxar de l'arbre.
Li va entrar calor i va seura a un ombra i de tant cansada que estava es va quedar adormida, quan va despertar ja no sabia on era, però ja no es podia moure, estava entremig de dos fulls transparents i enganxosos, dues carones la miràven i deien:

-Joan, has vist quina fulla més maca d'alzina? l'he trobat al carrer i és molt extrany perquè no hi han alzines en dos kilòmetres a la rodona!
-Tens raó Josep, és un exemplar bén maco, farà molt de goig a la teva col·lecció.

La pobra fulla es va anar assecant fins que un dia va perdre la vida i mentre va viure entre els dos fulla trasparents gairebé sense aire i sense poder-se moure es lamentà pensant que potser s'hauria d'haver quedat a l'arbre.

jueves, 21 de julio de 2011

DOS AMANTS


Imatge presa de la xarxa

Hi ha dos amants al final d'un camí,
un camí dolç però també amarg,
de roses, llàgimes i pedres,
hi ha dos amics, dos confidents, dos extranys,
dos persones que s'estimaren,
dos persones que es despreciaren,
i un bassal ple de cors trencats i de dies de tormenta.


Hi ha dos amants al final d'un camí,
ara no hi ha res, ni tan sols amistat,
ni un bri de dignitat, ni un polsim de voluntat,
no queda res més que un rastre de llàgrimes pudentes.


Hi ha dos amants al final d'un camí
dues mirades que es creuen sense saber que dir,
paraules que es claven roentes,
vides que ja no es coneixen,
dues vides, dos camins,
dues ratlles negres que ja no es creuen
i que ja no comparteixen destí.


Només queden quatre ratlles escrites a una llibreta,
que deien com m'estimaves, com m'apreciaves,
com ho donaves tot per un instant amb mi,
paraules que ara ofeguen,
només resta per dir,
un adéu, un fins sempre,
res més per compartir...

miércoles, 20 de julio de 2011

UN BANC A L'OMBRA


Imatge de la xarxa

Hi ha un banc a l'ombra, fred , tèrbol, inquietant, hi viu la meva ànima, sola, ningú si vol acostar. Hi ha qui s'hi acosta, la toca amb les seves mans i fuig de pressa, d'altres no gosen ni atansar-se. Han passat hores, dies i setmanes, s'ha anat quedant arraulida, ara ja no parla ni somriu, ja ni tan sols plora, perquè ja no té motiu per tenir cap sentiment.
Al principi l'ànima pensà que s'havia perdut, o que potser l'havien deixat oblidada accidentalment, però un dia va rebre un missatge en un colom missatger, el missatge deia que l'havia deixada allà perquè valia molt poc i no mereixia ésser estimada. No se si va ser primer que la vaig deixar d'estimar jo o els altres.
L'ànima vivia al banc, ara ja no, una nit de lluna plena va volar a dins del pit d'algú que havia perdut la seva i que estava disposada a estimar-la.

martes, 19 de julio de 2011

LA MALETA i UN ÀNEC


Avui he sortit a fer una passejada per la muntanya, abans de sortir he seguit els vostres consells i m'he deixat el màxim de pes possible, he portat la carmanyola, les ulleres de sol, menjar pel gos, però he deixat la tristesa. He hagut de tancar la porta de casa ràpid, perquè he sentit que em seguia, havia aconseguit sortir de nou de la maleta.
Abans d'arribar a la muntanya, ens hem trobat pel carrer aquest ànec i se m'ha acudit aquesta història....

-Uix...però....que m'ha passat??? no deien que l'aigua em faria més petit? i ara que faig?? tot l'hivern i la primavera preparant-me per la " operación biquini" i quan per fi em puc encabir en un biquini de la 34...em fico a dins de la banyera i em quedo així!!! es que no hi ha dret! Aniré a cercar al "papa pitufo" que diuen que tot ho arregla, encara queda una esperança fins que arribi l'1 d'agost i comenci les vacances....

SI SE US ACUT ALGUNA ALTRA PROPOSTA, ENDAVANT, SERÀ UN PLAER LLEGIR-LA

lunes, 18 de julio de 2011

PENSAMENTS SENSE VACANCES



Imatge presa de la xarxa

He deixat enrera la ciutat, el soroll, les preses, l'asfalt i els he canviat pel silenci, el bosc, el so d'un riu. Abans veia edificis darrera la meva finestra i ara veig un salt d'aigua, no hi ha ni despertador ni preses ni horaris, només m'he portat lo necessari o això pensava...perquè la tristor m'ha acompanyat, ha sortit de la maleta, on estava amagada, i s'ha tornat a instal·lar a la meva ànima.
Tinc una sensació extranya, de buidor, es com un nus a l'estómac, un pes al cor, no se quin nom posar-li al que sento, és com una sensació d'enyorança, però suposo que no es enyorança perquè no tinc a qui enyorar...intentaré obrir la maleta i tornar-la a posar a dins, espero aconseguir-ho, demà us ho explico.

sábado, 2 de julio de 2011

TEXT A PARTIR D'UN DIBUIX FET AMB PAINT




ESTIMAR


M'estimes?, va preguntar el llamp al tro en una nit de tempesta, m'estimes potser o és tot un miratge?. Les gotes de pluja anàven caient estrepitosament, com mai havien caigut, amb tanta força que em feu estremir.
Però no, no l'estimava, de fet, no estimava ningú, ni s'estimava ell mateix, tampoc volia ésser estimat, no volia res, el temptava el silenci, era tant fàcil el silenci, tan plaent, el silenci d'una tarda de migdiada sense fi.


Va aparèixer el sol, amb la seva llum ho il·luminà tot, però aquella claror fresca, que temps endarrera hauria estat benvinguda, ara era un pes massa difícil de suportar. La foscor tot ho amaga, les mentides, la tristor, la decepció d'un temps perdut, d'un fracàs, però no hi ha foscor, tot és sol un dia darrera de l'altre i no sé fins quan podré mantenir els ulls oberts.

Segueix plovent, però ara ja no plou fora de casa, plou a dins, es una pluja negre i espessa, que es clava als cors i neguiteja es ànimes. He vist aquella lletra de nou, es una lletra blanca que va caure d'un poema,la lletra està tancada, fa temps que està tancada, però em crida, crida amb totes les seves forçes, uns crits esgarrifosos, vol ser escoltada però ningú l'escolta, ni tans sol jo la puc escoltar ja, només escolto músiques que em fan tancar els ulls i em porten a un món irreal.

S'apropa la foscor, cada vegada està més a prop, sento que perdo part del meu jo, s'envà depressa. Ja no té sentit buscar, no cal seguir buscant, perquè no hi ha res.Estic enmig del no res, ja no queda res, ni pluja, ni sol, ni foscor, ni aire, el temps s'ho ha empassat tot, jo he deixa't que s'ho empassés.
No sé quin camí triar, es difícil pensar-ho quan no hi ha ni tans sols camí.

M'estimés?, li digué el tro al llamp i esperant la resposta morí. M'estimes, potser?. però no, no l'estimava, de fet no estimava ningú ni a ell mateix.Només esperava treure's de sobre aquella capa fastigosa i humida d'odi, era un fàstic tant profund, que creixia i creixia, ho ocupava tot, el no res ara era odi i fàstic, uns sentiments indescriptibles i a la vegada reals.
Potser es que el tro no era digne d'ésser estimat, al cap i a la fi, el tro no era més que un so que tothom odiava, era un so que desapereixia, que mai es repetia, un sense sentit.

M'estimes? li digué el tro al llamp...

miércoles, 29 de junio de 2011

SONS



Sonen les gotes del temps,
les músiques oblidades,
les traces de la memòria,
les petjades que fan història,
les mentides sempre somiades.

Sonen les carícies perdudes,
les estrelles de la pluja,
les ales, les plomes abatudes,
les onades del sol ja vençudes,
les cançons de la mainada.

Sonen els brins d'herba fresca,
les imatges darrera de la finestra,
les pors fredes amagades,
les mirades tristes ja cansades,
les olors de la ginesta.

Sones,
sempre sonen,
mai sonen,
passen segons, minuts i hores,
esperant la vida, que jeu temerosa,
esperan-te a tu...

Paraules en brut



Vaig mirar a dalt del cel,
esperant trobar estrelles,
les ànimes més belles
i et vaig trobar a tu.

Sortia d'un camí tèrbol,
de pols, fang, bardisses i herbes,
d'estar enmig de les tenebres,
creient que veia el sol...

Tu eres porta tancada i benes,
tu eres la meva tristor,
eres la mentida eterna,
eres fred, mai escalfor.

Et vaig buscar pensant que eres tot
i que jo era vida buida i pudenta
i buscan-te a tu em vaig trobar jo,
vaig trobar maragdes, zafirs i dolçes perles.

Vaig obrir els ulls,
vaig trencar les benes
i no et vaig trobar, no hi eres,
havies fugit amb la corrent del mar,
buscant la vida eterna...

Llagrimes buides que cauen de l'orgull, mai del cor,
del sentiment que arrenca cors amb les marees,
paraules mentides de dolor per sentir-se poc,
de pensar que eres anima plena
i jo terra morta, flors marcides, aire sense esma...

domingo, 5 de junio de 2011

UN BON JAN


Imatge presa de la xarxa


En Joan sempre havia estat un bon jan. Era el llenyetaire més amable i bon ciutadà que havia tingut mai el poble, li agradava sentir-se tant estimat per la gent. Aquell hivern seria molt i molt fred així que va decidir que treballaria més que mai per tallar llenya pels veïns. Va començar a tallar llenya a finals de setembre i ja a l'octubre, tal i com s'esperava, van començar els primers freds. Va tenir por de que la gent es quedés sense llenya i en va tallar un bon munt per cadascún, va treballar molt, tant, tant, tant que fins i tot li van posar el seu nom a un carrer del poble en agraïment.
Va arribar el fred rigurós, aquella nit de novembre va caure la primera nevada i els veïns van quedar incomunicats a casa seva. En Joan havia dedicat tant de temps a pensar en els altres que s'havia oblidat d'ell mateix, no tenia ni un trist tronc que posar a la llar de foc, tenia molt, molt fred. No podia obrir la porta doncs la neu del darrera era massa pesada, va cridar auxili però ningú l'escoltà, estaven tant contents i feliços xerrant i cantant davant de les llars de foc tant ben nodrides gràcies els troncs que havia tallat en Joan que no el van escoltar.

Hi ha qui diu que algú va acabar escoltant en Joanet, en canvi d'altres afirmen que va haver de posar a cremar taules, cadires i mobles de casa seva...

miércoles, 25 de mayo de 2011

DEDICADO A TÍ...



Imatge presa de la xarxa

Navegaba el barco por aguas grises,
a la deriva,
solo lo mecían las olas,
mientras le mentian,
tantas jornadas, tantas orillas sin vida,
hasta que encontro tu puerto,
volvió su alegria.

Ese barco que ahora esta amarrado,
aferrado a tu corazón,
esta enamorado,
de la noche, del dia,
de los momentos que solo tienen sol,
de los caminos y travesías,
que llegan hasta tu amor,
tan solo una frase, dos palabras,
unos meses que son dos vidas...

Te quiero, amor.

miércoles, 18 de mayo de 2011

RELAT D'UNA TROBADA...








Vas aparèixer, al mig del bosc, jo no t'esperava i la teva imatge em va copsar tan bon punt et vaig veure.
Estaves allà, eres la viva imatge del ocellet a qui havia estat esperant tota la meva vida, em vaig intentar apropar a tu.
Se't veia indefens, fràgil i jo et volia ajudar volia transmetre't la meva força la meva energia, la meva il.lusió per tirar endavant, però tu tenies por, t'havien fet mal i et costava confiar en mi.
Finalment em vaig apropar, gairebé podia sentir el teu alè, eres tant bonic!.
Però no sempre l'amor és correspost i quan finalment vaig aconseguir estar vora les teves plomes, vas obrir el teu bec i em vas fer fora...
Sempre et recordaré ocellet, seguiré buscan-te als meus somnis de gos....

martes, 17 de mayo de 2011

SÓC



Imatge presa de la xarxa

Sóc onada que retorna empesa per l’ofec de la marea,
sóc vent humit en un dia de calor trista i etèria,
sóc el perill de l’abisme i el plaer de la tendresa,
sóc la falsa follia, vestida de l’espill que et reflexa,
sóc un pensament profund , ben endins de la tempesta de les idees,
no sóc flaire pueril, no sóc el buit, no sóc el que penses,
no sóc el teu jo, ni ombra, ni camí ni empremta.

Qui ets?, et preguntaràs,
qui és qui parla, diu, escriu i pensa?
si miressis a la la nineta dels meus ulls,
si tan sols haguessis mirat uns segons,
si t’endinsessis més enllà del teu reflexe
veuries tot el que sóc i el que no sóc,
veuries aire i foc,
veuries mar i terra.

Sóc tantes coses que tu no veus,
sóc tantes pàgines inacabades,
sóc tants dies endebades,
veus , versos, paraules i ratlles,
que mai seré tu...

jueves, 12 de mayo de 2011

UN NOU CAMÍ



M'he decidit a tornar a escriure al meu blog, després de dos mesos de sequera. Durant aquest temps ha plogut força, el xim, xim de les gotes de pluja han fet crèixer la vegetació i el camí que abans estava sec, només ple de matolls i males herbes ara és ple de vida.
Serà potser gràcies a la primavera i al bon temps, o potser a l'ajut d'algunes persones que van ajudar a plantar les llavors que han fet possible que aquell camí ara llueixi esplèndid. Ha estat una feina difícil, perquè no tothom sap plantar llavors, hi ha qui passa pel camí i només deixa les seves emprentes, hi ha qui passa pel camí i arrenca les poques flors que hi havien començat a néixer al voral. Sigui com sigui, vull que aquest camí continui estant tant frondós com fins ara i se que serà possible.


Fins aviat!

jueves, 10 de marzo de 2011

TEMPS



Imatge presa de la xarxa

El temps passa i de sobte, sento que m'atrapa,no hi ha res, no hi ha ningú, en el joc de la vida ho he perdut tot, he lluitat en guerres imaginàries, tot ha estat un miratge, tinc el buit entre els meus dits i no se que fer-ne.

No veig més enllà de l'horitzó, només el tic-tac del rellotge que conta els segons i les hores per fer volar la meva ment i allunyar-me d'un sense sentit.No se si podre esperar, el terra es massa fràgil i els meus peus es començen a enfonsar.

He trobat un carrer estret, fosc i repugnant, no hi volia entrar-hi, primer em va fer por, el primer cop se'm va regirar l'estómac però, un cop passat el primer moment de debilitat, m'hi he instalat.
Ara el carrer estret es casa meva, és un carrer on poca gent i vol entrar, només gent que hi va de passada, gent que no té altre remei, però mai ningú hi estaria per gust.

M'he assegut , no tenia res més a fer i ha començat a caure la pluja i fang i en poques hores m'he mig fos, m'he fet petita i ja ningú no em veu, quan vaig pel carrer tothom em trepitja, la meva vida ara si que no té sentit.

He mirat el rellotge i no he pogut veure l'hora, però tan se val, ja és l'hora.

Els meus peus m'han dut fins a la platja, fins la sorra, fins l'aigua i les onades,la respiració s'ha trencat i el bategar del cor és una història ja passada.

Ara puc surar, sóc feliç, suro mar endins, sense vida, empesa pel vent i per les onades, ara sóc feliç.

miércoles, 2 de marzo de 2011

UNA HISTÒRIA REAL... EL POU D'EN PAU



Imatge de la xarxa


Conta una vella història, que a mi em va explicar la meva àvia, que en un poblet del sud de Catalunya i vivia un noi que es deia Pau. Era un noi molt curiós, li encantava descobrir coses noves, explorar, viure intensament la vida, però de vegades el perdia la seva impulsivitat.
Un capvespre, en Pau passejava per un carrer del poble on hi havia un pou molt profund i antic, tan curiós que era en Pau, en semblar-li sentir uns sorollets a dins i va treure el cap i va caure a dins. Per sort només es va fer unes esgarrinxades i un ensurt ben gros. De seguida va començar a cridar:
-sóc en Pau, he caigut al pou, que algú vingui a treure'm!, pero passaven les hores i ningú el sentia, així que va pensar que era inútil cridar i es va quedar allà inmòvil, pensant que no podria mai sortir d'aquell pou.
Al matí, la gent del poble s'aixecava i com en aquest món hi ha de tot, alguns habitants que no eren masssa nets hi anaven llençant porqueries a dins: que si un crustó de pa de feia una setmana, que si el paper d'una xocolatina, ara hi queia una bossa d'escombreries d'un veí al qui feia mandra atansar-se al cubell d'escombreries...., en poc temps en Pau era gairebé recobert de brutícia i ja no cridava, no deia res, només li surtien uns plors que ningú sentia.

En Pau ja estava resignat a morir allà dins, no se sentia capaç de fer res per sortir, el millor és quedar-me aquí i esperar la meva mort, pensà....
Pero, per aquelles coses de la vida va pasar pel costat una noieta que era molt sensible i va sentir perfectament els plors que sortien del pou i s'hi va atansar:
-Que hi ha algú aquí dins?
al principi en Pau no contestava,
-perquè he de contestar, pensava, em mereixo estar aquí dins per haver estat tant entremeliat i aquí m'he de quedar...
pero la noia insistia...
-que hi ha algú aquí baix?
al tercer intent en Pau va contestar:´
-sóc en Pau i he caigut al pou, estic cobert de brutícia que m'han anat llençant i no puc sortir, no et preocupis per mi i veste'n, jo ja no tinc remei...
-Com que no tens remei?, contestà la noieta, jo et puc ajudar si tu vols, mira Pau, jo sóc molt primeta i si llenço una corda no podria pujar-te, però el que puc fer es lligar ben fort la corda a un arbre i deixar la corda penjant perquè tu hi puguis sortir, quan surtis jo estaré aquí per ajudar-te.

En Pau va dubtar, va passar hores dubtant si havia de fer l'esforç de sortir d'allà o si realment ja creia que allò era el que es mereixia.
Ningú sap com va acabar realment la història..., hi ha qui diu que en Pau no va sortir i que va morir de pena entre tota la brutícia, però alguns també conten que quan semblava que en Pau ja no anés a sortir mai, va aparèixer un caparró i després tot un cos del pou i la noieta va poder veure amb els seus propis ulls com finalment en Pau havia decidit que es mereixia tot el millor d'aquesta vida.

martes, 1 de marzo de 2011

TRES PALABRAS



Caen las gotas del silencio,
sobre mi, lentamente,
sin apenas atreverse a hablar,
sin apenas atreverse a esconderse,
han bastado tres palabras tuyas,
y yo ya no tengo palabras,
ya no se hablar....

Tan solo quiero oirte repetirme,
despacio,
tan despacio que se pare el tiempo,
que no exista nada más...

TE QUIERO MUCHO,

para ti, solo tres palabras,
de entre todas las que hablas,
tan solo tres palabras más...

para mi, toda una eternidad
esperando escucharlas,
solo tres palabras más...



Dedicado a C.R

lunes, 21 de febrero de 2011

Esperança



Imatge d'internet

Només resta l'esperança,
d'un vel que amagui la teva foscor,
d'una onada que tot ho empenyi,
de dies, hores, setmanes,colgades,
entre boires tèbies,
d'antic dolor.

Només resta l'esperança,
el delit de la carícia,
la simfonia del cor,
la ma amagada, la veu trencada,
paraules que no diuen res,
només mirades,
els teus ulls en la foscor.

Només resta un nou somriure,
sobre la tristesa, un nou raig de sol,
el vent que m'abraci,
i em digui a cau d'orella,
notes d'una vella cançó.

Ulls buits, que ja no miren,
només antics records,
vida ofegada,oblidada,
cansada de tanta buidor,
petjades que ja no tornen,
imatges esvaïdes,
el no res...
després de tenir-ho tot.

Només resta l'esperança,
de nous dies de pluja fresca,
de vida incerta sota l'aixopluc de l'amor,
de camins que em duguin a indrets de pausa, de tendresa,
i em portin lluny,
tan lluny del teu racó...

Només resta l'esperança...
quan ja no hi queda un bri d'amor.

domingo, 13 de febrero de 2011

Nova proposta: Acaba el conte. EN JAN EL NEN QUE UN DIA ES TORNÀ VERD



Imatge presa de la xarxa.

Hola us proposo acabar aquesta història!!!!

Hi havia una vegada, un nen que es deia Jan i tenia set anys, que vivia a la vila de Pasucatamboli. Era un nen molt semblant a la resta de nens, li encantava jugar i com el poble era molt petit i gairebé no hi havien cotxes tenia la sort de poder jugar al carrer envoltat d'arbres, herba fresca i flors d'allò més boniques.
Un dia, però, tot va canviar en la vida d'en Jan, va ser el dia, penso que era un diumenge del mes de Març, en que en aixecar-se i mirar-se al mirall com cada matí, mentre es rentava la cara, va veure que al mig del front li havia sortit una taca verda, al principi es va espantar molt, va osar-hi sabó i més sabó amb la intenció de que aquella taca tan inoportuna desaparegués, però res de res, la taca no es volia moure d'allà on era.
Va baixar d'un salt les escales que portaven a la cuina on esmorzaven els seus pares i la i la seva germana d'un any, no cal dir que a els pares també els hi va preocupar i molt aquella extranya aparició a la cara d'en Jan i van decidir trucar el metge del poble el senyor Estirabot, per que li fes una ullada.
No havia passat ni deu minuts de la trucada que ja teniem el doctor Estirabot amb unes lents d'augment i unes llums que encegaven, mirant l'extraña taca d'en Jan.
Passada una estona, es va trencar el silenci que s'havia creat a la sala, tothom espereva gairebé sense respirar, les paraules del metge.
-Extrany, molt extrany, va dir en Estirabot, mai havia vist res de semblant, la veritat es que no tinc ni la més mínima idea del que pot ser..., en tot cas no deixeu que li toqui el sol a la taca i tapeu-li amb un envenatge, demà pasaré a veure com està...

El doctor Estirabot, va marxar silenciós, doncs sabia que no habia ajudat massa a en Jan i es sentia una mica frustrat. Tant bon punt va arribar a casa va agafar un llibre de la prestatgeria de dalt de tot del seu despatx, era un llibre que mai s'havia entretingut a llegir, un llibre que parlava d'enfermetats curioses i inexplicables, el llibre era molt gruixut, però en Estirabot no es volia rendir, va començar a llegir des de la primera pàgina en busca d'una solució pel Jan.

Mentrestant a casa d'en Jan , la preocupació anava en augment ja que semblava que el color verd li havia agafat el gust a això d'escampar-se més i més pel cos d'en Jan i ara ja acoloria el seu front i el braç dret.

Ai! Que faré, deia el pobre Jan, com podré sortir al carrer així, tothom se'n en riurà de mi, hauré de passar la resta de la meva vida amagat en aquesta casa, amb lo que m'agrada a mi sortir a jugar!

Els pares no deien res, no perque no els importés tot allò que passava sinó perque simplement no sabien que fer ni que dir.

El dia es va fer llarg, llarguissim, van trucar al doctor cada hora per informar de l'estat d'en Jan: ara se li ha posat el peu verd, ara doctor la mà esquerra i així fins que es va fer fosc i no hi havia ni un centímetre d'en Jan que no fos verd.

En Estirabot s'afanyava a llegir, la qual cosa no era gens fàcil ja que no parava de sonar i sonar el seu telèfon, la notícia havia corregut com la polvora a tota la vila i gent encuriosida el trucava en busca d'informació...
-Es veritat que el Jan de casa dels Mateu s'està tornant verd senyor Estirabot?
-M'han dit que en Jan té una enfermetat molt greu i que s'ha tornat blau, m'ho pot confirmar doctor?
i així es començava a estendre la notícia tant o més ràpid que el color verd a la pell d'en Jan.

Al dia següent ja li havia posat un sobrenom a la vila, en Jan el nen verd. A casa dels Mateu no havia pogut aclucar l'ull ni el gat aquella nit i estàven de mal humor, vaja, que no estaven per punyetes.

En Jan es trobaba bé, tenia gana, set i ganes de jugar no tenia febre ni mal de cap ni d'orelles, l'únic mal que tenia era el color de la seva pell.

Per fi va arribar la tant esperada trucada del doctor Estirabot, els pares estaven d'alló més nerviosos esperant la sentència del doctor.
El senyor Estirabot començà a explicar...
-Mireu, he estat tota la nit consultant un llibre de enfermetats estranyes i curioses en busca d'un remei pel vostre fill, ja sé com es diu el que té," Verdinotis capilaris", però també us he de dir, malahuradament, que encara no li han trobat cura i que per tant és molt probable que en Jan sigui verd tota la seva vida. També heu de saber que pot fer vida normal, prendre el sol, anar a l'escola, etc...

-Gràcies doctor, van contestar els pares amb desgana.

El doctor va marxar en silenci per on havia vingut i a casa d'en Jan va regnar durant una bona estona el silenci, fins que el pare es va aventurar a
dir:
-Fem el dinar! jo estic que em moro de gana!

Poder no era la millor frase per a aquella situació, però tothom el va seguir en la seva proposta.

Tot va anar més o menys bé, fins el dia que en Jan, va decidir sortir de casa, tothom el mirava de fit a fit i parlaven a les seves esquenes..( ai, pobret! heu vist el nen de Can Mateu?, jo crec que si a mi em passes això no sortiria del llit.., estic d'acord amb vosté, jo tampoc no sortiria no....i si es contagia? perque no n'estem segurs, oi?)
I el que al principi eren mirades i comentaris d'allò més variats van acabar convertint-se en silencis i en soledat ja que ningú se li acostava.

En Jan , va començar a sentir-se trist, molt trist, pensava que fet i fet, poder aquelles dones tenien raó i el millor que podia fer era quedar-se tancat a casa ficat al llit i així ho va fer i com els pares tampoc sabien ben be que fer, no hi van posar massa resistència.
Van passar primer els dies, després els mesos i en Jan encara era verd, al poble gairebé ningú ja no s'enrecordava d'en Jan el verd, però en Jan si que s'enrecordava de les paraules de depreci dels seus veïns i fins i tot van passar els anys, primer un, després cinc, més tard deu i en Jan, ja fet un home, continuava a la seva habitació, estava cada dia que passava, cada any que passava més trist i ja no tenia gairebé ganes de res, la tristor l'havia enmalaltit.

sábado, 12 de febrero de 2011

UN ARBRE AL VORAL DEL CAMI...



Imatge presa de la xarxa

Un arbre al voral del camí,
fulles seques, aspres, negres,
arrels que es claven dins de mi,
i sento com es podreixen,
mentre em mires,
mentre em beses,
des del voral del camí.

Branques que no tenen vida,
només el vent que bufa i les fa estrenyer,
sense que ell pugui resistir l'embranzida,
gotes da sàvia dins les meves venes,
que ja no volen eixir,
resten mortes a les tenebres,
no volen ser fruit del teu verí.


Arbre amb por a la indiferència
a la bogeria, a la clemència,
a no saber dir paraules,
a cremar-se en la indecència,
dels seus plors...
mai més tindràs flors,
arbre que abans fores bell i tendre,
ara només por, només malsons,
només caure i caure,
gust amarg de penitència,

Arbre de tristor profunda,
que mires des del voral del camí,
amb la teva veu m'inundes,
de pensaments que volen fugir,
que s'aferren a unes entranyes cruentes,
d'una vida que no et pertany,
que moren amb poc afany,
a l'ombra de la consciència.

domingo, 6 de febrero de 2011

El dilema de la jaqueta....


Imatge de la xarxa

Fa més de dues hores que he arribat a casa i encara no m'he tret la jaqueta, estic inmòbil físicament, pero el meu cap vola......

És com si de sobte alguna cosa hagués canviat, com si hagués sortit una mica el sol i tinc por de que si em trec la jaqueta tot haurà passat i només haurà estat un somni.

Estic paralitzada, però no en un sentit amarg, sinó en el buit, en el no res, deixant-me flotar, volar, acariciar els núvols i gronxant-me en les ones. No em vull treure la jaqueta, perque quan me la tregui tot haurà passat i potser tornaran els núvols negres que amenaçaran tempesta i hauré de tornar-me a amagar dins de casa meva.

La jaqueta em comença a molestar, però a la vegada sento com unes cadenes que es trencan, com si la llosa que portava a sobre ja no hi fos, es per això que potser avui dormi amb la jaqueta i demà ja veurem...

Tinc por de tornar a aquell pou on he viscut tant de temps sense prendre el sol, no m'agradava, ara estic a dalt d'un penya-segat amb el vent que em bufa a la cara i el sol que m'escalfa, però un pas en fals i puc tornar a caure. Potser aquest cop la caiguda sigui menys dura, potser m'he fet més forta.....

miércoles, 2 de febrero de 2011

Mussols



Fa uns dies que no em conecto massa ja que tinc exàmens properament, són els tercers estudis universitaris que emprenc i els he iniciat com a complement més que amb l'afany de treure-mel's en quatre dies, però aquest cop em fa una mica de mandra, busco qualsevol excusa per no posar-m'hi i al final em poso abans de dormir.

Hi ha que es capaç d'aixecar-se d'hora per estudiar, jo seria incapaç perque el llit es sagrat per a mi, dec ser un au nocturna i per això prefereixo les nits.
Em pregunto si hi ha algun mussol més voltant per la blogosfera....

jueves, 27 de enero de 2011

NOVA PROPOSTA. QUE DIUEN???????


Imatge presa de la xarxa

Hola!!! Us proposo de nou imaginar, recrear el que diuen aquests dos personatges, pot ser unes frases o tot un conte...

martes, 25 de enero de 2011

FUGIDA



Suor descalça que camina,
sobre un bri d'herba sec que mai va ser,
veure't m'ennuega l'ànima viva,
rellisca una mà sobre el paper,
on només escriu mentides,
es l'únic que sap fer,
rellisca la gota esgrogueida,
que arriba fins al meu canell.

Negre, només negre, tan negre,com el meu sol,
dits esmorteïts i mans adormides,
ferum a l'aire, dins meu, al meu cor,
que no marxa, que no s'allunya...
que viu atrapat dins el teu remor.

Mans, només mans, plenes de la meva sang
i ferides de dolor,
podrides,fastigoses, maleïdes,
culpa punyent, l'únic ressó,a les oïdes,
l'única melodia que t'acompanya a la vida.

Crits callats, cossos sense entranyes,
glops de vida apagats, sense follia,
passos, que no saben anar enlloc,
restes d'engrunes que fugen sense cap via,
que no saben trobar la vida,
i es troben dins la foscor.

domingo, 23 de enero de 2011

190è. Concurs literari.


Aquesta és la meva contribució, arrel de la bona proposta del Jesús, gràcies!

En Balú era una gos ja una mica gran, sota la seva esquena pessaven els anys, les penúries i les alegries. Encara podia recordar la cara del Miquelet quan el va mirar per primer cop als ulls, era d'una il·lusio incomensurable.

Va passar el temps i quan ja no era un cadell i no feia tanta gràcia es van avorrir de mi, al principi em pensava que m'havien deixat al voral de la carretera per fer un pipí, però finalment vaig haver d'aceptar que mai més els tornaria a veure.
Però quan es tanca una porta s'obra una finestra i en aquell moment va passar en Pepitu que en veure el pobre gos el va agafar, sense pensar-s'ho dos cops.
Quan va arribar a casa i el va mirar als ulls ho va veure tot clar, més clar del que mai hauria imaginat, muntaria la botiga de joguines de fusta que sempre havia desitjat.
Avui era el primer dia que entrava al local i encara hi penjava el rètol de " en venda" i demés, en Balú que sempre acompanyava a en Pepitu a tot arreu, també era allà,com no podia ser d'un altre manera.
En Balú va aprofitar per jeure darrera la finestra i contemplar el garbuix de gent que anava i venia pel carrer. Una imatge, però, li va parar el cor per uns instants, era la imatge d'una família amb un nen, anava menjant-se un gelat de nata i nous, el seu preferit, del que ben segur n'hi hauria donat un bocinet a en Balú tot i les queixes dels pares... Una llàgrima va caure per la galta d'en Balú, la família, de tant engrescada, no es van fixar en ell. Com pot haver gent amb un cor tant dur, pensà en Balú?.

Àmb el Pepitu feien un tàndem inmillorable, era un amic incondicional, dels que estan en els bons i mals moments de la vida, simplement, junts, eren feliços, no necessitaven gaires coses més.

sábado, 22 de enero de 2011

REFLEXIONS SOTA LA LLUNA


Imatge presa de la xarxa

Un dia em mentí la lluna,
em digué que tindria cura de mi,
que vetllaria els meus passos,
que enlluernaria el meu destí.

Ara estic de nou sota teu,
ràbia roent per les promeses incomplertes,
ja no sento la teva veu dins meu,
no sento com xiuxiueges a cau d'orella.

Lluna argentada, nineta dels meus ulls,
acarona'm de nou amb la que fou la teva tendresa,
fes-m'hi al teu costat un bon lloc,
fes-m'hi un bressol ple d'instants mentre em beses.

Ja no seràs mai més lluna callada,
ni camí que porta enlloc,
ni seràs dubte,ni falses promeses,
ni mentides mortes, ofegades,
a partir d'ara,
podràs obrir el teu cor.

viernes, 21 de enero de 2011

HE TORNAT, PREPAREU-VOS!!!!



Despres de 2 mesos de sequera intel·lectual i de no decidir-me a conectar-me a internet, aqui estic de nou amb moltes ganes de tornar a llegir-vos i a escriure, m'hauré de posar una mica al dia.
He de donar les gràcies a una persona, ella ,ja sap qui és, que em va animar just ahir a fer aquest pas i treure'm la mandra de sobre, així que dit i fet.
Només us puc dir que he patit molt i que aquest patiment encara no ha acabat ni se quan acabarà, he comés molts errors, però el passat passat està, he de mirar endavant per molt que em costi i quan hagi retrobat el meu camí de ben segur que desapareixarà el patiment.
Em sento buida, com flotan a l'aire, com si el meu cos no pogués tocar de peus a terra, com si tothom passes pel meu voltant i jo fos invisible, només veig portes tancades, quan sembla que s'obra una finestra,és només un miratge.
Espero aterritzar!!!!!!
Una abraçada a tots els que m'heu seguit

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries