El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

domingo, 23 de enero de 2011

190è. Concurs literari.


Aquesta és la meva contribució, arrel de la bona proposta del Jesús, gràcies!

En Balú era una gos ja una mica gran, sota la seva esquena pessaven els anys, les penúries i les alegries. Encara podia recordar la cara del Miquelet quan el va mirar per primer cop als ulls, era d'una il·lusio incomensurable.

Va passar el temps i quan ja no era un cadell i no feia tanta gràcia es van avorrir de mi, al principi em pensava que m'havien deixat al voral de la carretera per fer un pipí, però finalment vaig haver d'aceptar que mai més els tornaria a veure.
Però quan es tanca una porta s'obra una finestra i en aquell moment va passar en Pepitu que en veure el pobre gos el va agafar, sense pensar-s'ho dos cops.
Quan va arribar a casa i el va mirar als ulls ho va veure tot clar, més clar del que mai hauria imaginat, muntaria la botiga de joguines de fusta que sempre havia desitjat.
Avui era el primer dia que entrava al local i encara hi penjava el rètol de " en venda" i demés, en Balú que sempre acompanyava a en Pepitu a tot arreu, també era allà,com no podia ser d'un altre manera.
En Balú va aprofitar per jeure darrera la finestra i contemplar el garbuix de gent que anava i venia pel carrer. Una imatge, però, li va parar el cor per uns instants, era la imatge d'una família amb un nen, anava menjant-se un gelat de nata i nous, el seu preferit, del que ben segur n'hi hauria donat un bocinet a en Balú tot i les queixes dels pares... Una llàgrima va caure per la galta d'en Balú, la família, de tant engrescada, no es van fixar en ell. Com pot haver gent amb un cor tant dur, pensà en Balú?.

Àmb el Pepitu feien un tàndem inmillorable, era un amic incondicional, dels que estan en els bons i mals moments de la vida, simplement, junts, eren feliços, no necessitaven gaires coses més.

4 comentarios:

  1. Afortunat Balú que va trobar-se amb el Pepitu! Bon relat!

    ResponderEliminar
  2. Una bona història amb una veritat molt gran. Quan es tanca una porta s'obre una finestra... acostuma a ser així, hem de procurar com en Balú de saber veure i aprofitar la finestra!
    Una abraçada, nina!

    ResponderEliminar
  3. ostres m'ha agradat molt aquesta frase Carme,

    sempre hi ha una finestra per als bons Balus...

    salut Natàlia!!

    ResponderEliminar
  4. Ara ja té en Papitu que li donarà llaunetes de primera, i qui sap si algun dia endevinarà que no hi ha res com acabar un àpat amb un bon gelat.

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries