El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

martes, 25 de enero de 2011

FUGIDA



Suor descalça que camina,
sobre un bri d'herba sec que mai va ser,
veure't m'ennuega l'ànima viva,
rellisca una mà sobre el paper,
on només escriu mentides,
es l'únic que sap fer,
rellisca la gota esgrogueida,
que arriba fins al meu canell.

Negre, només negre, tan negre,com el meu sol,
dits esmorteïts i mans adormides,
ferum a l'aire, dins meu, al meu cor,
que no marxa, que no s'allunya...
que viu atrapat dins el teu remor.

Mans, només mans, plenes de la meva sang
i ferides de dolor,
podrides,fastigoses, maleïdes,
culpa punyent, l'únic ressó,a les oïdes,
l'única melodia que t'acompanya a la vida.

Crits callats, cossos sense entranyes,
glops de vida apagats, sense follia,
passos, que no saben anar enlloc,
restes d'engrunes que fugen sense cap via,
que no saben trobar la vida,
i es troben dins la foscor.

2 comentarios:

  1. A vegades cal buidar la fosca que tenim a dins... no et faci por escriure'ls. Pitjor és que no la puguis expressar.

    Una abraçada, nina.

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries