El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

sábado, 12 de febrero de 2011

UN ARBRE AL VORAL DEL CAMI...



Imatge presa de la xarxa

Un arbre al voral del camí,
fulles seques, aspres, negres,
arrels que es claven dins de mi,
i sento com es podreixen,
mentre em mires,
mentre em beses,
des del voral del camí.

Branques que no tenen vida,
només el vent que bufa i les fa estrenyer,
sense que ell pugui resistir l'embranzida,
gotes da sàvia dins les meves venes,
que ja no volen eixir,
resten mortes a les tenebres,
no volen ser fruit del teu verí.


Arbre amb por a la indiferència
a la bogeria, a la clemència,
a no saber dir paraules,
a cremar-se en la indecència,
dels seus plors...
mai més tindràs flors,
arbre que abans fores bell i tendre,
ara només por, només malsons,
només caure i caure,
gust amarg de penitència,

Arbre de tristor profunda,
que mires des del voral del camí,
amb la teva veu m'inundes,
de pensaments que volen fugir,
que s'aferren a unes entranyes cruentes,
d'una vida que no et pertany,
que moren amb poc afany,
a l'ombra de la consciència.

3 comentarios:

  1. Espero que les fulles es tornin verdes, l'arbre tregui fruits i reviscoli amb unes arrels ben fortes i un tronc imponent....

    ResponderEliminar
  2. Potser donarà un fruit... i quan ja no quedi res d'aquest arbre, en sortirà un altre de bell, verd i tendre que florirà a la primera primavera.

    Una abraçada, bonica!

    ResponderEliminar
  3. Elfreelang i Carme:
    Haurem d'esperar a la primavera, tenir paciència, anar poc a poc sense presses, sense caure en l'impúls i de ben segur que el veurem reeixir, amb més força encara i si aquest arbre no pot ser, d'ell en sortirà un altre nou.

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries