El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

miércoles, 2 de marzo de 2011

UNA HISTÒRIA REAL... EL POU D'EN PAU



Imatge de la xarxa


Conta una vella història, que a mi em va explicar la meva àvia, que en un poblet del sud de Catalunya i vivia un noi que es deia Pau. Era un noi molt curiós, li encantava descobrir coses noves, explorar, viure intensament la vida, però de vegades el perdia la seva impulsivitat.
Un capvespre, en Pau passejava per un carrer del poble on hi havia un pou molt profund i antic, tan curiós que era en Pau, en semblar-li sentir uns sorollets a dins i va treure el cap i va caure a dins. Per sort només es va fer unes esgarrinxades i un ensurt ben gros. De seguida va començar a cridar:
-sóc en Pau, he caigut al pou, que algú vingui a treure'm!, pero passaven les hores i ningú el sentia, així que va pensar que era inútil cridar i es va quedar allà inmòvil, pensant que no podria mai sortir d'aquell pou.
Al matí, la gent del poble s'aixecava i com en aquest món hi ha de tot, alguns habitants que no eren masssa nets hi anaven llençant porqueries a dins: que si un crustó de pa de feia una setmana, que si el paper d'una xocolatina, ara hi queia una bossa d'escombreries d'un veí al qui feia mandra atansar-se al cubell d'escombreries...., en poc temps en Pau era gairebé recobert de brutícia i ja no cridava, no deia res, només li surtien uns plors que ningú sentia.

En Pau ja estava resignat a morir allà dins, no se sentia capaç de fer res per sortir, el millor és quedar-me aquí i esperar la meva mort, pensà....
Pero, per aquelles coses de la vida va pasar pel costat una noieta que era molt sensible i va sentir perfectament els plors que sortien del pou i s'hi va atansar:
-Que hi ha algú aquí dins?
al principi en Pau no contestava,
-perquè he de contestar, pensava, em mereixo estar aquí dins per haver estat tant entremeliat i aquí m'he de quedar...
pero la noia insistia...
-que hi ha algú aquí baix?
al tercer intent en Pau va contestar:´
-sóc en Pau i he caigut al pou, estic cobert de brutícia que m'han anat llençant i no puc sortir, no et preocupis per mi i veste'n, jo ja no tinc remei...
-Com que no tens remei?, contestà la noieta, jo et puc ajudar si tu vols, mira Pau, jo sóc molt primeta i si llenço una corda no podria pujar-te, però el que puc fer es lligar ben fort la corda a un arbre i deixar la corda penjant perquè tu hi puguis sortir, quan surtis jo estaré aquí per ajudar-te.

En Pau va dubtar, va passar hores dubtant si havia de fer l'esforç de sortir d'allà o si realment ja creia que allò era el que es mereixia.
Ningú sap com va acabar realment la història..., hi ha qui diu que en Pau no va sortir i que va morir de pena entre tota la brutícia, però alguns també conten que quan semblava que en Pau ja no anés a sortir mai, va aparèixer un caparró i després tot un cos del pou i la noieta va poder veure amb els seus propis ulls com finalment en Pau havia decidit que es mereixia tot el millor d'aquesta vida.

4 comentarios:

  1. És una història molt maca, molt metafòrica. M'encanta.

    I m'agrada dir-vos que jo l'altre dia vaig trobar en Pau i la noieta i semblaven ben contents de com havia anat tot.

    Jo sempre m'agafo al millor final. I me'l crec, eh?

    ResponderEliminar
  2. Osti quina història! jo també vull imaginar-me que finalment en Pau va sortir del pou!

    ResponderEliminar
  3. Va sortir segur! sinó no existiria la frase feta "sortir del pou!" no? :)

    ResponderEliminar
  4. Segur que en Pau va fer al menys l'esforç d'agafar la corda, però quan veiés que les mans li fallaven....que li seria més fàcil, fer un darrer intent o deixar-se caure? aquesta és un altre incognita que tinc.

    M'han agradat moltíssim els vostres 3 comentaris, jo també crec que en Pau es mereix sortir i gaudir de la vida, si la Carme diu que els ha vist, ja em quedo més tranquila.....
    Una abraçada!

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries