El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

sábado, 2 de julio de 2011

TEXT A PARTIR D'UN DIBUIX FET AMB PAINT




ESTIMAR


M'estimes?, va preguntar el llamp al tro en una nit de tempesta, m'estimes potser o és tot un miratge?. Les gotes de pluja anàven caient estrepitosament, com mai havien caigut, amb tanta força que em feu estremir.
Però no, no l'estimava, de fet, no estimava ningú, ni s'estimava ell mateix, tampoc volia ésser estimat, no volia res, el temptava el silenci, era tant fàcil el silenci, tan plaent, el silenci d'una tarda de migdiada sense fi.


Va aparèixer el sol, amb la seva llum ho il·luminà tot, però aquella claror fresca, que temps endarrera hauria estat benvinguda, ara era un pes massa difícil de suportar. La foscor tot ho amaga, les mentides, la tristor, la decepció d'un temps perdut, d'un fracàs, però no hi ha foscor, tot és sol un dia darrera de l'altre i no sé fins quan podré mantenir els ulls oberts.

Segueix plovent, però ara ja no plou fora de casa, plou a dins, es una pluja negre i espessa, que es clava als cors i neguiteja es ànimes. He vist aquella lletra de nou, es una lletra blanca que va caure d'un poema,la lletra està tancada, fa temps que està tancada, però em crida, crida amb totes les seves forçes, uns crits esgarrifosos, vol ser escoltada però ningú l'escolta, ni tans sol jo la puc escoltar ja, només escolto músiques que em fan tancar els ulls i em porten a un món irreal.

S'apropa la foscor, cada vegada està més a prop, sento que perdo part del meu jo, s'envà depressa. Ja no té sentit buscar, no cal seguir buscant, perquè no hi ha res.Estic enmig del no res, ja no queda res, ni pluja, ni sol, ni foscor, ni aire, el temps s'ho ha empassat tot, jo he deixa't que s'ho empassés.
No sé quin camí triar, es difícil pensar-ho quan no hi ha ni tans sols camí.

M'estimés?, li digué el tro al llamp i esperant la resposta morí. M'estimes, potser?. però no, no l'estimava, de fet no estimava ningú ni a ell mateix.Només esperava treure's de sobre aquella capa fastigosa i humida d'odi, era un fàstic tant profund, que creixia i creixia, ho ocupava tot, el no res ara era odi i fàstic, uns sentiments indescriptibles i a la vegada reals.
Potser es que el tro no era digne d'ésser estimat, al cap i a la fi, el tro no era més que un so que tothom odiava, era un so que desapereixia, que mai es repetia, un sense sentit.

M'estimes? li digué el tro al llamp...

2 comentarios:

  1. Bufa! quin text t'ha sortit! espero que trenquin el bucle el tro al capdavall pot tenir un so bonic i el llamp fa una llum prou vistosa....

    ResponderEliminar
  2. Elfreelang: sí al final s'acaba trencant el bucle, el tro se'n va en busca d'un altre llum :)

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries