El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

domingo, 14 de agosto de 2011

AGAFAR LES REGNES





El cavall és massa impetuós, he d'agafar les regnes i com em veu dir a l'anterior post, he de ser jo qui faci el primer pas, ningú em pot ajudar sinó jo mateixa. El cavall , però, ha començat a avançar sol, jo encara el veig però molt lluny, al fons d'un camí tèrbol, fosc i espès, intento avançar però el cavall sempre va un pas més endavant i cada cop es més i més lluny. No tinc a qui demanar ajuda, no veig a ningú pel camí i se que he de ser jo sola qui intenti atrapar-lo.

He caigut dins d'un forat al mig del camí, és un forat força profund on no hi ha res on agafar-se per sortir, és un forat on el delit i el gust pel no res està garantit, és un forat on no hi ha res sinó son profunda, ones que van i venen, idees que se'n van i mentides respectuoses, no em veig capaç de sortir i cada cop en tinc menys ganes. Al forat hi ha totes les comoditats, menjar, veure, dormir, tranquilitat.

Vaig pel món, camino, pel bosc, per la platja i no veig res, perquè vaig dins del meu forat, només veig terra, mai cel, ni núvols ni claror.

El cervell ja no hi es, ha marxat, fa uns dies, en realitat el vaig allunyar jo, dient-li que no volia pensar més, ni estar més trista, ni tenir records negres, ara no tinc records ni tinc res, però tampoc sóc jo i ja no sé qui sóc.

No sé si es tard per tornar a agafar les regnes, se que cada día m'allunyo més i ara que he fet marxar el cervell encara es més difícil.

Ja no veig el cavall ni a la llunyania, he agafat un altre camí diferent al seu, no vull agafar les regnes, vull que el caval marxi i sigui feliç pel seu compte, jo no el faria feliç, he perdut tota esperança i confiança.

He rebur una carta, la he obert nerviosa i era el meu cervell que m'escrivia una carta desde la ciutat llunyana on viu ara:


Hola !

Es pero que estiguis bé, malhauradament sé que no ho estàs sino tu i jo estaríem junts. Et volia dir que jo a tu t'estimo i m'agradaria tornar a estar amb tu, sé que tu en el fons m'estimes tot i que ara dius que ja no t'importo i que em vols perdre, pensa que si continua passant el temps un dia em voldràs recuperar i serà massa tard, se que ara això no et preocupa, sé que només et preocupa el present, sé que estàs molt agust el el forat que has trobat, però aquest forat no és real i algun dia hauràs de sortir i quan més temps passi més et costarà perquè et fara mal la claror del sol i la llum de la vida. M'agradaria que et paressis a pensar per un moment i te'n adonessis del mal que ens estem fent tots dos. No tinc res més a dir-te només que si us plau et tornis a estimar. Un petó i una abraçada.



No he tingut esma de contestar-li, les seves paraules són certes, però també es cert que no puc pensar més enllà del forat i ara mateix no tinc res que em lligui a fer-li cas ni motius per estimar-me, he engagat un botó que es diu autodestrucció.


3 comentarios:

  1. Com vols pensar per tu mateixa sense el cervell? És clar, ell té raó, i li has de fer cas. La gràcia del tema és que ell és tu, i que tu mateixa saps el camí, ho veus. Però et demanes massa ara mateix, les coses volen la seva maduració, i aquesta és una maduració lenta i encara et costarà. Saps el que has de fer, però no te'n veus capaç. No ets diferent de qualsevol altre que hagi viscut aquesta situació tan dolorosa, i això no t'ho dic per menystenir el que et passa, al contrari, t'ho dic de manera positiva, ja que abans que tu molts se n'han sortit, o podria parlar en primera persona del plural, ens n'hem sortit, perquè només hi ha un camí: el de sortida. El forat en el que estàs no continua cap avall. De moment no has trobat el terra, però tard o d'hora els peus arribaran a una zona on recolzar-se. Llavors miraràs amunt i potser el tros que hi haurà per recuperar-te serà molt llarg. Però un cop toques fons, els peus et serviran per impulsar-te i tornar a sortir.

    Sap greu dir que segurament encara no has tocat fons. Però passarà. La gràcia és que tothom sense excepció passa per la fase de creure que és la fi, que d'aquí ja no surts. Després, dies, setmanes o mesos després, tornen a somriure, a viure, i amb sort a gaudir de la companyia d'algú que els fa oblidar tot el que han passat, el mal tràngol, i la persona que va marxar anteriorment. Doncs bé, oblidar és un error, tot el mal que pateixes ara no serveix de res si quan tornis a somriure se t'oblida com de doloroses són les caigudes. Recordar com es pateix serveix per adonar-se que hem sortit, i si torna a passar, si tornem a caure, és més fàcil recordar que tornarem a aixecar-nos.

    Com deia més amunt, això que passes és un mal necessari, t'exigeixes un impossible si pretens estar bé tot d'una. Mica en mica tot anirà canviant, i sinó gira la vista enrere i segur que recordes males situacions de les que has escapat, d'aquest tipus o de qualsevol altre. Des de fora, ara per ara només podem donar-te ànims, poca cosa més. També hi serem quan expliquis que tornes a somriure. Posem un compte enrere? No, zero pressions. Tu a la teva, fes camí, o busca el camí, que és el que toca ara.

    ResponderEliminar
  2. No sé si ets al forat perquè te l'has imaginat o has relliscat ...encara que et sembli mentida els forats de vegades poden servir per a protegir-nos però jo faria l'intent de seguir aquest cavall .....ell et portarà altre cop al camí....agafa les regnes el cavall ets tu i les regnes són teves també...ànims! i endavant! segur que pots!

    ResponderEliminar
  3. Xexu: se que me'n sortiré, perquè com tu dius, arribarà un moment en que el terra del propi forat em servirà per impulsar-me. Crec que un primer pas es ser conscient de la situació, un altre pas seria voler començar la compte enrera, però sense presions. He vist algunes vegades el final del pou, però aquesta vegada hi veig algo diferent, les poques ganes i poc esma de sortir de la situació, lo dolent és que he pres el camí més fàcil el de la derrota, el de l'aïllament i ja m'està bé, lo dolent també és que ho visc sense compartir-ho amb la gent que tinc més a prop, perquè tampoc vull que em salvin o potser perquè no els hi vull donar un disgust, no ho sé, segurament és lo segon. Si més no espero que aquest blog em serveixi per treure tot el que tinc a dins, no pretenc un altre cosa i que potser hi hagi algo que em faci reaccionar. Gràcies per compartir el que sento, no tothom se'n fa el càrrec, com deia a l'anterior post molta gent s'allunya de la fruita podrida, sort que hi ha gent que com tu no gira l'esquena a les persones que estan en una situació més difícil . Tinc una mica de por de que al final la situació se m'escapi de les mans i que quan vulgui sortir ja no pugui, però a la vegada hi ha el sentiment de que tot es igual.Se que sóc bona persona i tinc sort de tenir una certa inteligència i bona presència, tinc bona salut, es podria dir que ho tinc tot i que no hi ha res greu per estar així, suposo que en realitat es egoísta estar així, però de moment no hi puc fer més. Mil gràcies pels teus comentaris.
    Elfreelang: Et vull agrair també el teu comentari i el fet de seguir recolzant-me, gràcies per confiar en mi i espero que aquesta confiança m'arribi ni que sigui un 10% i aconsegueixi atansar els ànims que em fan falta. Gràcies!

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries