El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

martes, 9 de agosto de 2011

FRUITA PODRIDA





Hi ha una poma podrida, a tohom fa fàstic. Al principi, quan la gent la veu d'un costat la veu vermella i sucosa, però tard o d'hora veuen l'altre costat de la poma i se'n adonen que és una poma podrida i fastigosa, realment repulsiva, llavors tothom s'allunya i els cucs continuen fent la seva feina i van devorant tota la poma inclús les parts que encara semblaven gustoses. No critico a la gent, és normal, jo tampoc me la menjaria, potser hi hauria algú disposat a ajudar a treure aquest tros podrit i salvar la resta de la poma, però aquesta persona no existeix i no crec que hi hagi mai nigú disposat.

La visió pudenta de la descomposició de la poma és evident i poc hi podem fer nosaltres. Penso que abans que s'acabi de podrir tota la poma l'hauríem de llençar al fons del cubell de la brossa, seria patètic fer un show d'aquest succés, el més adequat és fer-la desaparèixer, potser no avui, potser no demà, però sí un dia no gaire llunyà.

Estic esgotada, estic realment esgotada de intentar salvar la poma i que tothom la rebutgi i li faci angúnia, jo creia que la poma valia la pena, que era una poma alegre, humana, inteligent, però no, no mirem el fons, quedem-nos amb el seu exterior, no volguem indagar, és més fàcil quedar-se amb la primera impressió i la primera impressió es sens dubte patètica i jo me'n faig el càrrec.

Com a propietària de la poma, és una decisió meva i la meva decisió continua sent la de deixar que es continui morint al fons de la bossa de la brossa, junt amb totes les altres restes orgàniques del menjar, que ara amb la calor es pudreixen ràpidament.

Seria maravellós trobar un granjer o granjera aquí a la xarxa, amb prous coneixements i empatia que em digués que ell o ella em dona la seva ma per ajudar-me a salvar el que queda de poma. Però se que no passarà, per que ningú es vol acostar a les coses marcides.

Pasen les hores i no puc dormir, no val la pena dormir, ni val la pena estar d'espert, res no te sentit, només sé que pasen les hores i que poc a poc la foscor m'envaeix, i estic sola en aquesta foscor amb la meva poma a la mà, veient com se li esgoten els segons sense poder fer-hi res.

Em rendeixo, no puc més, espero que el dia de demà em porti un raig de sol en aquesta foscor i em porti de nou cap a la vida, espero trobar una miqueta de sentit a tot plegat i donar-me una segona oportunitat abans de permetre de destruir la sucosa poma. Però siguem realistes, he fet coses que no hauria d'haver fet, ja he llençat la poma al fons, molt al fons del cubell i no se si demà estaré a temps de intentar agafar-la.


Sento que se m'envan les forces, que el meu cap vola i que estic dins d'un pou negre i humit on no es veu res, no hi ha res, no es veu res, no olora a res, no se sent res, allà vull estar, en mig del res, no vull sentir, no vull patir, no vull pensar en tot el mal, no vull pensar que no hi ha res que em lligui a continuar caminant, vull dormir, només dormir.




Bona nit i als que he tingut la paciència de llegir-me gràcies.




2 comentarios:

  1. Sempre estem a temps de recuperar la poma , totes les parts bones de la poma, no hi ha pomes perfectes ni persones perfectes ni vida perfecta, tot té molts cantons alhora, qui no ha fet res malament? i què és fer alguna cosa malament? malament per qui? qui dicta les normes del que està bé i el que no? nosaltres mateixos ningú més...segueix escrivint....escriure ens aferra a la vida....una abraçada!

    ResponderEliminar
  2. Parlant clar, la fase de dol t'està matant. Són moments molt dolents, tots hi hem passat algun moment o altra. Ara no necessites que ningú t'allargui la mà perquè no l'agafaràs. És aquella fase en que només ens tenim a nosaltres mateixos i hem d'aprendre a viure amb el buit. Durant un temps sembla que aquest no s'omple amb res, però a força d'anar relacionant-nos amb la gent, d'omplir les hores d'activitats i de recuperar les ganes de fer coses, et vas adonant que el buit és més petit. La feina és teva ara, quan les ferides comencin a curar serà quan l'ajuda de la gent et farà servei. Tens el nostre suport però no podem fer res per tu si tu no vols, o hi estàs disposada, i crec que ara no ho estàs, encara que et pensis que sí. Voler córrer massa seria un error, també.

    Pensa que la poma comença a estar podrida per fora, però que encara té el cor intacte. D'aquest cor, si el plantes, pot brollar ja no una sola poma, sinó tot un pomer.

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries