El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

lunes, 29 de agosto de 2011

SORTIR DEL RIU?


Imatge presa de la xarxa

Sóc una pedra de riu, abans vivia a la riba del riu però un dia vaig caure aquí dins i desde llavors que passo els meus dies sense fer res, només deixo que passi l'aigua per sobre meu i l'aigua que passa amb tanta força em va erosionant, poc a poc però sense fi.

En algunes ocasions, alguna altra pedra més grossa que baixa del riu m'empeny a baixar una mica més, llavors canvio de posició, però segueixo estant a dins del mateix riu i l'aigua em segueix desgastant.
Un dia va haver-hi una tempesta, aquell dia van baixar pel riu tot de coses extranyes, pedres i fang però també coses velles que ningú volia, totes aquestes porqueries em van empényer tant fort que em pensava que em portarien fins a la meva mort, trencada en dos a qualsevol racó.
Fa un temps, quasi ja no recordo, tenia cert interés en sortir del riu, volia viure una llarga vida d'experiències i no volia que la força de l'aigua m'escurçes la vida però va arribar un moment que ja m'estava bé i que fins i tot agraïa la bondat de l'aigua per fer-me aquest pas per la vida fóssil el més curt possible.
Després de tant de temps he buscat un lloc en aquest riu on l'aigua baixa amb molta força, és el lloc més perillós de tot el riu, però el vaig escollir jo de forma voluntària i es que he fet servir tota la meva inteligència de pedra en trobar la manera d'assegurar la meva autodestrucció.
Es cert que en ocasions han vingut muntanyistes i he deixat que juguessin amb mi i que em fessin passar una bona estona, però sempre, quan acababa el dia, els hi demanava que em deixessin al mateix racó on estava, ells em deien que em podien deixar fora del riu, a un prat on feia molt de sol i els dies podien ser magnífics, però mai vaig deixar que em deixessin allà.
L'altre nit hi va haver una tormenta d'estiu, tan forta que feia anys que no en recordava cap d'igual, mentra queia l'aigua i sentia els trons em vaig morir de por sabent que allò no seria igual quan em despertés pel dematí. Efectivament, al dia següent quan em vaig despertar tot havia canviat, em trobava molts kilòmetres enllà, el paisatge era tan bell que em costava tenir els ulls oberts i ja no estava en el lloc més perillós del riu si no gairebé al marge del riu, al costat d'un campament.

La meva vida de pedra, el meu futur, eren ben clars: deixar que s'acabessin els meus dies, rendir-me. Ara que estic en un altre lloc sento por de que una mà em tregui d'aquí, sento por de que em treguin per després tornar a acabar aquí dins de nou, sento por a respirar l'aire i veure que ja no tinc pulmons.
Era tan fàcil estar dins del lloc més ferotge del riu i tant difícil tornar a lluitar i es que ara sento quelcom dins meu que em diu que he de lluitar i odio la incomoditat de no conformar-me amb odiarme, però no hi puc fer res, només esperar una nova tormenta que potser em farà fer un pas més cap enfora o potser em torni a portar al meu antic racó...al qual, en el fons, ara enyoro.

3 comentarios:

  1. La vida d'una pedra que s'odia i es deixa portar fins a la destrucció... pot ser moooolt llarga, penosa i poc interessant.

    Deixar d'odiar-se ja és un bon començament... la vida pot ser molt més important, intensa, palpitant... I si el paisatge és bonic, perquè no aprofitar-lo?

    ResponderEliminar
  2. Com em sonen a mi totes aquestes comparacions nefastes amb objectes, amb presons, amb estats d'ànim... Però arriba un dia que ni te'n recordes d'això, saps? De moment no podem fer-hi res, almenys fins que deixis de comparar-te amb aquestes coses.

    ResponderEliminar
  3. Carme:no estic massa segura de com pot ser la vida i em costa no plantejar-me-la de forma negativa.
    Xexu:m'agrada pensar que un dia no m'enrecordaré, suposo que ara no sñoc capaç de imaginar-ho.
    Gràcies !!!

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries