El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

miércoles, 24 de agosto de 2011

UN COLOM A LA CIUTAT











M'has mentit! li va dir el colom a l'àvia que venia cada dia a donar-li molles de pa. Em vas dir que jo era un ocell bell i que era digne de ser apreciat però la realitat es un altre, em vas explicar totes les virtuds del meu plomatge i com de vius eren els meus colors, em vas dir que tenia molt de mèrit viure a la ciutat i poder subsistir de les porqueries de menjar que ens ofereix l'asfalt, em vas dir que jo valia la pena i que era un colom digne d'admirar, que era un ocell ben especial i que valia la pena que aprofités la meva vida, em vas omplir de goig el cor i l'ànima, tan decebut com estava jo de la meva vida de colom, però la realitat s'oblida facilment i avui que tu no hi eres i que he sortit sol per la ciutat a buscar menjar he recordat el perquè pensava que era un ocellot fastigós i inadaptat.....







M'he aixecat d'hora i he sortit per la porta de casa i encara no havia posat una pota a la vorera que ha passat un noi eixelebrat que m'ha volgut per un cop de peu que he hagut d'esquivar, després de l'ensurt i encara amb el cor que em sortia per la boca he creuat el carrer i quasi se m'emporta un camió que no ha dubtat en accelerar al veure'm. Després, ja a la plaça, després de buscar entre les restes de menjar del terra he menjat no se que que se m'ha posat fatal a l'estomac, mentre menjava escoltava un grup de dones que comentaven com de fastigosos som els coloms, la tornada a casa ni la vull explicar , només dir que he arribat a casa i llavors he recorda't perquè pensava que la meva vida era una porqueria, perquè sembla que aquest món no està fet per animals com jo.



Tinc un nus a l'estómac de por i angoixa i una sensació d'ofec que m'atrapa, sento que no sóc benvingut a aquest món, tot m'afecta massa, no sóc capaç de buscar-me menjar ni d'estimar ni de ser estimat, tampoc estic segur de si mereixo ser estimat, ni de si tinc bon cor.



Àvia, sento dir-li que s'equivocava, vostè m'ha donat esperances i m'ha fet pensar que era un colom especial pero realment la meva vida no val la pena no sóc capaç de soportar el pes dels dies, no em sento capaç de seguir, només espero tenir memòria i no caure de nou al parany de que he de lluitar. No sé quin camí he de seguir, aviat ho decidiré, potser hauria de deixar-me morir en un racó. Em despedeixo de vostè i li agraeixo totes les molles de pa.




















2 comentarios:

  1. Aquest colom ha de saber que no hi ha cap com ell perquè tothom som únics! que volar és difícil però no pas impossible, que sortir del forat no és fàcil però ho és tant com el fet de ficar-s'hi dins....que mai li mancaran molletes de pa ni grans d'arròs i d'aviat anirà comprenen que potser no podem canviar-ho tot alhora però si podem començar a canviar des del moment en que veiem aquesta possibilitat....a volar colom!

    ResponderEliminar
  2. Elfreelang:Segur que el colom es bell, només li cal començar a volar sense tenir por, segurament que no podrà començar a volar de cop, que necessitarà anar fent intents , petits passos i algun dia espero que pugui volar.

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries