El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

lunes, 8 de agosto de 2011

UNA BOSSA MOLT PESADA


Vaig pel carrer i em costa caminar, em costa pensar coses per les que valgui la pena seguir vivint, es de nit i em fa mal tot el cos. M'he assegut al sofà i em sentia pesada, sentia un pes sobre meu i a dins meu sentia tot de negror que em bullia i volia sortir per la meva boca. He mirat darrera meu i he vist que portava una bossa plena de pedres, segurament per això em costava tant caminar, mai m'havia fixa't que portés aquest sac penjat, he intentat treure-me'l però la motxilla era massa enganxada, es com si s'hagués fos a la meva pell i se que em costarà treure-me-la.
Hi ha pedres de tota mena i de tots els colors, algunes es diuen por, altres culpa, altres dolor i ràbia, altres encara no tenen ni nom perque estan tan al fons del sac que no es veuen.
En un primer moment m'he desesperat i he pensat que lo millor era anar fins el mar i enfonsar-me junt amb la meva bossa, tinc por de que aquest pes sigui massa per mi, tinc por de no poder treure mai aquest sac de la meva esquena, d'allunyar a tothom.
Se que aquesta bossa abans era més plena, fa un temps, quan no podia ni tan sols fer un pas, quan vivía en un somni profund, ara moltes d'aquelles pedres han caigut pel camí i se que a poc a poc aniran caient més.
Sempre hi haurà gent que anirà al darrera recollint les pedres que van caure i tornant-me-les a
oferir i potser el més fàcil seria tornar a carregar-les, però també he trobat gent pel camí que em fa riure, somiar i em fan feliç i després de compartir la seva amistad, en girar-me i mirar el sac, veig que han caigut algunes i em veig amb cor a continuar caminant.
Gràcies a tots els que m'acompanyeu en aquest camí.

2 comentarios:

  1. Al final ens acostumem al pes i tot, però la part bona és que quan es deixa alguna pedra pel camí, es nota molt i l'alleugiment és molt gran. Ves carregant el sac, i així que puguis, vas deixant anar llast. Cansa molt, és cert, però és el nostre sac, em sembla que no el podem deixar anar.

    ResponderEliminar
  2. Pensa en positiu, de vegades costa molt, les pedres van caient pel camí i altres s'aniran convertint en pols i el pes anirà fent-se imperceptible..endavant i ànims!

    ResponderEliminar

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries