El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

jueves, 27 de enero de 2011

NOVA PROPOSTA. QUE DIUEN???????


Imatge presa de la xarxa

Hola!!! Us proposo de nou imaginar, recrear el que diuen aquests dos personatges, pot ser unes frases o tot un conte...

martes, 25 de enero de 2011

FUGIDA



Suor descalça que camina,
sobre un bri d'herba sec que mai va ser,
veure't m'ennuega l'ànima viva,
rellisca una mà sobre el paper,
on només escriu mentides,
es l'únic que sap fer,
rellisca la gota esgrogueida,
que arriba fins al meu canell.

Negre, només negre, tan negre,com el meu sol,
dits esmorteïts i mans adormides,
ferum a l'aire, dins meu, al meu cor,
que no marxa, que no s'allunya...
que viu atrapat dins el teu remor.

Mans, només mans, plenes de la meva sang
i ferides de dolor,
podrides,fastigoses, maleïdes,
culpa punyent, l'únic ressó,a les oïdes,
l'única melodia que t'acompanya a la vida.

Crits callats, cossos sense entranyes,
glops de vida apagats, sense follia,
passos, que no saben anar enlloc,
restes d'engrunes que fugen sense cap via,
que no saben trobar la vida,
i es troben dins la foscor.

domingo, 23 de enero de 2011

190è. Concurs literari.


Aquesta és la meva contribució, arrel de la bona proposta del Jesús, gràcies!

En Balú era una gos ja una mica gran, sota la seva esquena pessaven els anys, les penúries i les alegries. Encara podia recordar la cara del Miquelet quan el va mirar per primer cop als ulls, era d'una il·lusio incomensurable.

Va passar el temps i quan ja no era un cadell i no feia tanta gràcia es van avorrir de mi, al principi em pensava que m'havien deixat al voral de la carretera per fer un pipí, però finalment vaig haver d'aceptar que mai més els tornaria a veure.
Però quan es tanca una porta s'obra una finestra i en aquell moment va passar en Pepitu que en veure el pobre gos el va agafar, sense pensar-s'ho dos cops.
Quan va arribar a casa i el va mirar als ulls ho va veure tot clar, més clar del que mai hauria imaginat, muntaria la botiga de joguines de fusta que sempre havia desitjat.
Avui era el primer dia que entrava al local i encara hi penjava el rètol de " en venda" i demés, en Balú que sempre acompanyava a en Pepitu a tot arreu, també era allà,com no podia ser d'un altre manera.
En Balú va aprofitar per jeure darrera la finestra i contemplar el garbuix de gent que anava i venia pel carrer. Una imatge, però, li va parar el cor per uns instants, era la imatge d'una família amb un nen, anava menjant-se un gelat de nata i nous, el seu preferit, del que ben segur n'hi hauria donat un bocinet a en Balú tot i les queixes dels pares... Una llàgrima va caure per la galta d'en Balú, la família, de tant engrescada, no es van fixar en ell. Com pot haver gent amb un cor tant dur, pensà en Balú?.

Àmb el Pepitu feien un tàndem inmillorable, era un amic incondicional, dels que estan en els bons i mals moments de la vida, simplement, junts, eren feliços, no necessitaven gaires coses més.

sábado, 22 de enero de 2011

REFLEXIONS SOTA LA LLUNA


Imatge presa de la xarxa

Un dia em mentí la lluna,
em digué que tindria cura de mi,
que vetllaria els meus passos,
que enlluernaria el meu destí.

Ara estic de nou sota teu,
ràbia roent per les promeses incomplertes,
ja no sento la teva veu dins meu,
no sento com xiuxiueges a cau d'orella.

Lluna argentada, nineta dels meus ulls,
acarona'm de nou amb la que fou la teva tendresa,
fes-m'hi al teu costat un bon lloc,
fes-m'hi un bressol ple d'instants mentre em beses.

Ja no seràs mai més lluna callada,
ni camí que porta enlloc,
ni seràs dubte,ni falses promeses,
ni mentides mortes, ofegades,
a partir d'ara,
podràs obrir el teu cor.

viernes, 21 de enero de 2011

HE TORNAT, PREPAREU-VOS!!!!



Despres de 2 mesos de sequera intel·lectual i de no decidir-me a conectar-me a internet, aqui estic de nou amb moltes ganes de tornar a llegir-vos i a escriure, m'hauré de posar una mica al dia.
He de donar les gràcies a una persona, ella ,ja sap qui és, que em va animar just ahir a fer aquest pas i treure'm la mandra de sobre, així que dit i fet.
Només us puc dir que he patit molt i que aquest patiment encara no ha acabat ni se quan acabarà, he comés molts errors, però el passat passat està, he de mirar endavant per molt que em costi i quan hagi retrobat el meu camí de ben segur que desapareixarà el patiment.
Em sento buida, com flotan a l'aire, com si el meu cos no pogués tocar de peus a terra, com si tothom passes pel meu voltant i jo fos invisible, només veig portes tancades, quan sembla que s'obra una finestra,és només un miratge.
Espero aterritzar!!!!!!
Una abraçada a tots els que m'heu seguit

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries