El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

lunes, 21 de febrero de 2011

Esperança



Imatge d'internet

Només resta l'esperança,
d'un vel que amagui la teva foscor,
d'una onada que tot ho empenyi,
de dies, hores, setmanes,colgades,
entre boires tèbies,
d'antic dolor.

Només resta l'esperança,
el delit de la carícia,
la simfonia del cor,
la ma amagada, la veu trencada,
paraules que no diuen res,
només mirades,
els teus ulls en la foscor.

Només resta un nou somriure,
sobre la tristesa, un nou raig de sol,
el vent que m'abraci,
i em digui a cau d'orella,
notes d'una vella cançó.

Ulls buits, que ja no miren,
només antics records,
vida ofegada,oblidada,
cansada de tanta buidor,
petjades que ja no tornen,
imatges esvaïdes,
el no res...
després de tenir-ho tot.

Només resta l'esperança,
de nous dies de pluja fresca,
de vida incerta sota l'aixopluc de l'amor,
de camins que em duguin a indrets de pausa, de tendresa,
i em portin lluny,
tan lluny del teu racó...

Només resta l'esperança...
quan ja no hi queda un bri d'amor.

domingo, 13 de febrero de 2011

Nova proposta: Acaba el conte. EN JAN EL NEN QUE UN DIA ES TORNÀ VERD



Imatge presa de la xarxa.

Hola us proposo acabar aquesta història!!!!

Hi havia una vegada, un nen que es deia Jan i tenia set anys, que vivia a la vila de Pasucatamboli. Era un nen molt semblant a la resta de nens, li encantava jugar i com el poble era molt petit i gairebé no hi havien cotxes tenia la sort de poder jugar al carrer envoltat d'arbres, herba fresca i flors d'allò més boniques.
Un dia, però, tot va canviar en la vida d'en Jan, va ser el dia, penso que era un diumenge del mes de Març, en que en aixecar-se i mirar-se al mirall com cada matí, mentre es rentava la cara, va veure que al mig del front li havia sortit una taca verda, al principi es va espantar molt, va osar-hi sabó i més sabó amb la intenció de que aquella taca tan inoportuna desaparegués, però res de res, la taca no es volia moure d'allà on era.
Va baixar d'un salt les escales que portaven a la cuina on esmorzaven els seus pares i la i la seva germana d'un any, no cal dir que a els pares també els hi va preocupar i molt aquella extranya aparició a la cara d'en Jan i van decidir trucar el metge del poble el senyor Estirabot, per que li fes una ullada.
No havia passat ni deu minuts de la trucada que ja teniem el doctor Estirabot amb unes lents d'augment i unes llums que encegaven, mirant l'extraña taca d'en Jan.
Passada una estona, es va trencar el silenci que s'havia creat a la sala, tothom espereva gairebé sense respirar, les paraules del metge.
-Extrany, molt extrany, va dir en Estirabot, mai havia vist res de semblant, la veritat es que no tinc ni la més mínima idea del que pot ser..., en tot cas no deixeu que li toqui el sol a la taca i tapeu-li amb un envenatge, demà pasaré a veure com està...

El doctor Estirabot, va marxar silenciós, doncs sabia que no habia ajudat massa a en Jan i es sentia una mica frustrat. Tant bon punt va arribar a casa va agafar un llibre de la prestatgeria de dalt de tot del seu despatx, era un llibre que mai s'havia entretingut a llegir, un llibre que parlava d'enfermetats curioses i inexplicables, el llibre era molt gruixut, però en Estirabot no es volia rendir, va començar a llegir des de la primera pàgina en busca d'una solució pel Jan.

Mentrestant a casa d'en Jan , la preocupació anava en augment ja que semblava que el color verd li havia agafat el gust a això d'escampar-se més i més pel cos d'en Jan i ara ja acoloria el seu front i el braç dret.

Ai! Que faré, deia el pobre Jan, com podré sortir al carrer així, tothom se'n en riurà de mi, hauré de passar la resta de la meva vida amagat en aquesta casa, amb lo que m'agrada a mi sortir a jugar!

Els pares no deien res, no perque no els importés tot allò que passava sinó perque simplement no sabien que fer ni que dir.

El dia es va fer llarg, llarguissim, van trucar al doctor cada hora per informar de l'estat d'en Jan: ara se li ha posat el peu verd, ara doctor la mà esquerra i així fins que es va fer fosc i no hi havia ni un centímetre d'en Jan que no fos verd.

En Estirabot s'afanyava a llegir, la qual cosa no era gens fàcil ja que no parava de sonar i sonar el seu telèfon, la notícia havia corregut com la polvora a tota la vila i gent encuriosida el trucava en busca d'informació...
-Es veritat que el Jan de casa dels Mateu s'està tornant verd senyor Estirabot?
-M'han dit que en Jan té una enfermetat molt greu i que s'ha tornat blau, m'ho pot confirmar doctor?
i així es començava a estendre la notícia tant o més ràpid que el color verd a la pell d'en Jan.

Al dia següent ja li havia posat un sobrenom a la vila, en Jan el nen verd. A casa dels Mateu no havia pogut aclucar l'ull ni el gat aquella nit i estàven de mal humor, vaja, que no estaven per punyetes.

En Jan es trobaba bé, tenia gana, set i ganes de jugar no tenia febre ni mal de cap ni d'orelles, l'únic mal que tenia era el color de la seva pell.

Per fi va arribar la tant esperada trucada del doctor Estirabot, els pares estaven d'alló més nerviosos esperant la sentència del doctor.
El senyor Estirabot començà a explicar...
-Mireu, he estat tota la nit consultant un llibre de enfermetats estranyes i curioses en busca d'un remei pel vostre fill, ja sé com es diu el que té," Verdinotis capilaris", però també us he de dir, malahuradament, que encara no li han trobat cura i que per tant és molt probable que en Jan sigui verd tota la seva vida. També heu de saber que pot fer vida normal, prendre el sol, anar a l'escola, etc...

-Gràcies doctor, van contestar els pares amb desgana.

El doctor va marxar en silenci per on havia vingut i a casa d'en Jan va regnar durant una bona estona el silenci, fins que el pare es va aventurar a
dir:
-Fem el dinar! jo estic que em moro de gana!

Poder no era la millor frase per a aquella situació, però tothom el va seguir en la seva proposta.

Tot va anar més o menys bé, fins el dia que en Jan, va decidir sortir de casa, tothom el mirava de fit a fit i parlaven a les seves esquenes..( ai, pobret! heu vist el nen de Can Mateu?, jo crec que si a mi em passes això no sortiria del llit.., estic d'acord amb vosté, jo tampoc no sortiria no....i si es contagia? perque no n'estem segurs, oi?)
I el que al principi eren mirades i comentaris d'allò més variats van acabar convertint-se en silencis i en soledat ja que ningú se li acostava.

En Jan , va començar a sentir-se trist, molt trist, pensava que fet i fet, poder aquelles dones tenien raó i el millor que podia fer era quedar-se tancat a casa ficat al llit i així ho va fer i com els pares tampoc sabien ben be que fer, no hi van posar massa resistència.
Van passar primer els dies, després els mesos i en Jan encara era verd, al poble gairebé ningú ja no s'enrecordava d'en Jan el verd, però en Jan si que s'enrecordava de les paraules de depreci dels seus veïns i fins i tot van passar els anys, primer un, després cinc, més tard deu i en Jan, ja fet un home, continuava a la seva habitació, estava cada dia que passava, cada any que passava més trist i ja no tenia gairebé ganes de res, la tristor l'havia enmalaltit.

sábado, 12 de febrero de 2011

UN ARBRE AL VORAL DEL CAMI...



Imatge presa de la xarxa

Un arbre al voral del camí,
fulles seques, aspres, negres,
arrels que es claven dins de mi,
i sento com es podreixen,
mentre em mires,
mentre em beses,
des del voral del camí.

Branques que no tenen vida,
només el vent que bufa i les fa estrenyer,
sense que ell pugui resistir l'embranzida,
gotes da sàvia dins les meves venes,
que ja no volen eixir,
resten mortes a les tenebres,
no volen ser fruit del teu verí.


Arbre amb por a la indiferència
a la bogeria, a la clemència,
a no saber dir paraules,
a cremar-se en la indecència,
dels seus plors...
mai més tindràs flors,
arbre que abans fores bell i tendre,
ara només por, només malsons,
només caure i caure,
gust amarg de penitència,

Arbre de tristor profunda,
que mires des del voral del camí,
amb la teva veu m'inundes,
de pensaments que volen fugir,
que s'aferren a unes entranyes cruentes,
d'una vida que no et pertany,
que moren amb poc afany,
a l'ombra de la consciència.

domingo, 6 de febrero de 2011

El dilema de la jaqueta....


Imatge de la xarxa

Fa més de dues hores que he arribat a casa i encara no m'he tret la jaqueta, estic inmòbil físicament, pero el meu cap vola......

És com si de sobte alguna cosa hagués canviat, com si hagués sortit una mica el sol i tinc por de que si em trec la jaqueta tot haurà passat i només haurà estat un somni.

Estic paralitzada, però no en un sentit amarg, sinó en el buit, en el no res, deixant-me flotar, volar, acariciar els núvols i gronxant-me en les ones. No em vull treure la jaqueta, perque quan me la tregui tot haurà passat i potser tornaran els núvols negres que amenaçaran tempesta i hauré de tornar-me a amagar dins de casa meva.

La jaqueta em comença a molestar, però a la vegada sento com unes cadenes que es trencan, com si la llosa que portava a sobre ja no hi fos, es per això que potser avui dormi amb la jaqueta i demà ja veurem...

Tinc por de tornar a aquell pou on he viscut tant de temps sense prendre el sol, no m'agradava, ara estic a dalt d'un penya-segat amb el vent que em bufa a la cara i el sol que m'escalfa, però un pas en fals i puc tornar a caure. Potser aquest cop la caiguda sigui menys dura, potser m'he fet més forta.....

miércoles, 2 de febrero de 2011

Mussols



Fa uns dies que no em conecto massa ja que tinc exàmens properament, són els tercers estudis universitaris que emprenc i els he iniciat com a complement més que amb l'afany de treure-mel's en quatre dies, però aquest cop em fa una mica de mandra, busco qualsevol excusa per no posar-m'hi i al final em poso abans de dormir.

Hi ha que es capaç d'aixecar-se d'hora per estudiar, jo seria incapaç perque el llit es sagrat per a mi, dec ser un au nocturna i per això prefereixo les nits.
Em pregunto si hi ha algun mussol més voltant per la blogosfera....

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries