El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

jueves, 10 de marzo de 2011

TEMPS



Imatge presa de la xarxa

El temps passa i de sobte, sento que m'atrapa,no hi ha res, no hi ha ningú, en el joc de la vida ho he perdut tot, he lluitat en guerres imaginàries, tot ha estat un miratge, tinc el buit entre els meus dits i no se que fer-ne.

No veig més enllà de l'horitzó, només el tic-tac del rellotge que conta els segons i les hores per fer volar la meva ment i allunyar-me d'un sense sentit.No se si podre esperar, el terra es massa fràgil i els meus peus es començen a enfonsar.

He trobat un carrer estret, fosc i repugnant, no hi volia entrar-hi, primer em va fer por, el primer cop se'm va regirar l'estómac però, un cop passat el primer moment de debilitat, m'hi he instalat.
Ara el carrer estret es casa meva, és un carrer on poca gent i vol entrar, només gent que hi va de passada, gent que no té altre remei, però mai ningú hi estaria per gust.

M'he assegut , no tenia res més a fer i ha començat a caure la pluja i fang i en poques hores m'he mig fos, m'he fet petita i ja ningú no em veu, quan vaig pel carrer tothom em trepitja, la meva vida ara si que no té sentit.

He mirat el rellotge i no he pogut veure l'hora, però tan se val, ja és l'hora.

Els meus peus m'han dut fins a la platja, fins la sorra, fins l'aigua i les onades,la respiració s'ha trencat i el bategar del cor és una història ja passada.

Ara puc surar, sóc feliç, suro mar endins, sense vida, empesa pel vent i per les onades, ara sóc feliç.

miércoles, 2 de marzo de 2011

UNA HISTÒRIA REAL... EL POU D'EN PAU



Imatge de la xarxa


Conta una vella història, que a mi em va explicar la meva àvia, que en un poblet del sud de Catalunya i vivia un noi que es deia Pau. Era un noi molt curiós, li encantava descobrir coses noves, explorar, viure intensament la vida, però de vegades el perdia la seva impulsivitat.
Un capvespre, en Pau passejava per un carrer del poble on hi havia un pou molt profund i antic, tan curiós que era en Pau, en semblar-li sentir uns sorollets a dins i va treure el cap i va caure a dins. Per sort només es va fer unes esgarrinxades i un ensurt ben gros. De seguida va començar a cridar:
-sóc en Pau, he caigut al pou, que algú vingui a treure'm!, pero passaven les hores i ningú el sentia, així que va pensar que era inútil cridar i es va quedar allà inmòvil, pensant que no podria mai sortir d'aquell pou.
Al matí, la gent del poble s'aixecava i com en aquest món hi ha de tot, alguns habitants que no eren masssa nets hi anaven llençant porqueries a dins: que si un crustó de pa de feia una setmana, que si el paper d'una xocolatina, ara hi queia una bossa d'escombreries d'un veí al qui feia mandra atansar-se al cubell d'escombreries...., en poc temps en Pau era gairebé recobert de brutícia i ja no cridava, no deia res, només li surtien uns plors que ningú sentia.

En Pau ja estava resignat a morir allà dins, no se sentia capaç de fer res per sortir, el millor és quedar-me aquí i esperar la meva mort, pensà....
Pero, per aquelles coses de la vida va pasar pel costat una noieta que era molt sensible i va sentir perfectament els plors que sortien del pou i s'hi va atansar:
-Que hi ha algú aquí dins?
al principi en Pau no contestava,
-perquè he de contestar, pensava, em mereixo estar aquí dins per haver estat tant entremeliat i aquí m'he de quedar...
pero la noia insistia...
-que hi ha algú aquí baix?
al tercer intent en Pau va contestar:´
-sóc en Pau i he caigut al pou, estic cobert de brutícia que m'han anat llençant i no puc sortir, no et preocupis per mi i veste'n, jo ja no tinc remei...
-Com que no tens remei?, contestà la noieta, jo et puc ajudar si tu vols, mira Pau, jo sóc molt primeta i si llenço una corda no podria pujar-te, però el que puc fer es lligar ben fort la corda a un arbre i deixar la corda penjant perquè tu hi puguis sortir, quan surtis jo estaré aquí per ajudar-te.

En Pau va dubtar, va passar hores dubtant si havia de fer l'esforç de sortir d'allà o si realment ja creia que allò era el que es mereixia.
Ningú sap com va acabar realment la història..., hi ha qui diu que en Pau no va sortir i que va morir de pena entre tota la brutícia, però alguns també conten que quan semblava que en Pau ja no anés a sortir mai, va aparèixer un caparró i després tot un cos del pou i la noieta va poder veure amb els seus propis ulls com finalment en Pau havia decidit que es mereixia tot el millor d'aquesta vida.

martes, 1 de marzo de 2011

TRES PALABRAS



Caen las gotas del silencio,
sobre mi, lentamente,
sin apenas atreverse a hablar,
sin apenas atreverse a esconderse,
han bastado tres palabras tuyas,
y yo ya no tengo palabras,
ya no se hablar....

Tan solo quiero oirte repetirme,
despacio,
tan despacio que se pare el tiempo,
que no exista nada más...

TE QUIERO MUCHO,

para ti, solo tres palabras,
de entre todas las que hablas,
tan solo tres palabras más...

para mi, toda una eternidad
esperando escucharlas,
solo tres palabras más...



Dedicado a C.R

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries