El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

miércoles, 27 de julio de 2011

L'ABISME QUE HI HA EN MI




Plou, plou a dins de la memòria,

plouen instants, records tèrbols, moments de glòria,

llàgrimes plenes d'odi, febre de vida, de la història,

ja no em queda res si no tu...




M'apropo a tu i veig l'abisme que incita,

veig vida, veig de nou colors, se'n va la grisor trista,

el cor batega de nou, a palpentes, tement perdre de nou la vida,

acariciant amb els dits el destí que ara ens mira

mentre nosaltres li girem els ulls...



Vull beure de l'elixir de la imprudència,

vull sentir la teva essència,

ballarem amb la imprudència,

tastan't de nou els plaers que m'has ofert,

cremant l'últim polsim de mi, sota l'ombra de la tristor,

que empaita rera la porta oberta...




T'ofereixo el no res,

una vida buida, sense cors, ni tormentes,

sense amor, sense odi, només tristor pudenta,

res no sóc, res puc oferir,

un amor cruel, ple d'alegria encesa.



Plou, entre nosaltres,

no són llàgrimes, és felicitat, es por,

a patir , a gaudir, a res i a tot,


a endinsar-nos a un camí que no dugui enlloc,

o que et porti fins a mi de nou i a la vida eterna.

domingo, 24 de julio de 2011

REFLEXIONS SOBRE LA SOLEDAT i UNA MALETA


Imatge presa de la xarxa

Perquè quan més acompanyats estem, més sols ens sentim?, suposo que és perquè es quan estem envoltats de persones que ens en adonem lo poc que ens coneixen.

Ahir per fi es va obrir la maleta i va sortit l'amic que hi havia dins amb totes les seves forces, emputxant i enduent-se tot el seu pas, per els qui encara no coneixeu l'amic de la maleta us diré que es diu tristor. S'ha posat còmode, ha triat el millor llit de la casa, ha penjat la seva roba a l'armari i ha posat el seu raspall de dents al costat del meu, penso que es vol instal·lar definitivament i ha arribat un moment en que ja m'he acostumat i espero amb ansia la nit que es quan em fa confidències a la orella i em diu que potser no val la pena seguir lluitant i que el més fàcil seria que ens allitessim tots dos en un mateix llit, com dos enamorats, nit i dia, sense sortir d'allà, només amb la companyia de la foscor i del passar de les hores i els dies. Em diu que es hora que em rendeixi i deixi de seguir lluitant en aquesta batalla inútil i a mi el pes del temps se'm fa feixuc i no trobo motius per no fer-li cas.
Avui no em puc moure, una nova trampa del meu amic potser, sento com una mena de pes al cor i als peus que m'impedeixen moure'm i sortir d'aquí.
Penso que m'he enamora't del meu amic, perquè no em ve de gust ni veure ni parlar amb ningú que no sigui ell.

Tinc els ulls humits i l'ànima ja va fugir, com us vaig explicar..., només em queda un cor ressec i poques esperançes i el meu amic...

viernes, 22 de julio de 2011

LA FULLA QUE VOLIA SER VIATGERA




Hi havia una vegada una fulla d'arbre que vivia a la part més alta d'una alzina. Un dia la fulla va pensar que havia de marxar a veure món, era una tarda que estava avorrida perquè totes les altres fulles no feia res més que dormir i ella necessitava viure grans aventures.Li va costar decidir-se perquè tenia por de passar gana, fred o por lluny de la protecció de l'arbre. Finalment un bon dia, abans que arribés la tardor, va llençar-se al buit i va caure lleugerament al terra, l'aterratge de moment havia anat bé. Va començar a caminar i es va sentir lleugera, notava com tot l'aire fresc li omplia els pulmons, va seguir caminant i va veure una mena de figures extranyes que no havia vist mai en la seva vida, eren cases, quan es va anar acostant a les cases va veure uns homenets de totes les mides, eren els homes, li van semblar simpàtics i riallers, havia fet bé de marxar de l'arbre.
Li va entrar calor i va seura a un ombra i de tant cansada que estava es va quedar adormida, quan va despertar ja no sabia on era, però ja no es podia moure, estava entremig de dos fulls transparents i enganxosos, dues carones la miràven i deien:

-Joan, has vist quina fulla més maca d'alzina? l'he trobat al carrer i és molt extrany perquè no hi han alzines en dos kilòmetres a la rodona!
-Tens raó Josep, és un exemplar bén maco, farà molt de goig a la teva col·lecció.

La pobra fulla es va anar assecant fins que un dia va perdre la vida i mentre va viure entre els dos fulla trasparents gairebé sense aire i sense poder-se moure es lamentà pensant que potser s'hauria d'haver quedat a l'arbre.

jueves, 21 de julio de 2011

DOS AMANTS


Imatge presa de la xarxa

Hi ha dos amants al final d'un camí,
un camí dolç però també amarg,
de roses, llàgimes i pedres,
hi ha dos amics, dos confidents, dos extranys,
dos persones que s'estimaren,
dos persones que es despreciaren,
i un bassal ple de cors trencats i de dies de tormenta.


Hi ha dos amants al final d'un camí,
ara no hi ha res, ni tan sols amistat,
ni un bri de dignitat, ni un polsim de voluntat,
no queda res més que un rastre de llàgrimes pudentes.


Hi ha dos amants al final d'un camí
dues mirades que es creuen sense saber que dir,
paraules que es claven roentes,
vides que ja no es coneixen,
dues vides, dos camins,
dues ratlles negres que ja no es creuen
i que ja no comparteixen destí.


Només queden quatre ratlles escrites a una llibreta,
que deien com m'estimaves, com m'apreciaves,
com ho donaves tot per un instant amb mi,
paraules que ara ofeguen,
només resta per dir,
un adéu, un fins sempre,
res més per compartir...

miércoles, 20 de julio de 2011

UN BANC A L'OMBRA


Imatge de la xarxa

Hi ha un banc a l'ombra, fred , tèrbol, inquietant, hi viu la meva ànima, sola, ningú si vol acostar. Hi ha qui s'hi acosta, la toca amb les seves mans i fuig de pressa, d'altres no gosen ni atansar-se. Han passat hores, dies i setmanes, s'ha anat quedant arraulida, ara ja no parla ni somriu, ja ni tan sols plora, perquè ja no té motiu per tenir cap sentiment.
Al principi l'ànima pensà que s'havia perdut, o que potser l'havien deixat oblidada accidentalment, però un dia va rebre un missatge en un colom missatger, el missatge deia que l'havia deixada allà perquè valia molt poc i no mereixia ésser estimada. No se si va ser primer que la vaig deixar d'estimar jo o els altres.
L'ànima vivia al banc, ara ja no, una nit de lluna plena va volar a dins del pit d'algú que havia perdut la seva i que estava disposada a estimar-la.

martes, 19 de julio de 2011

LA MALETA i UN ÀNEC


Avui he sortit a fer una passejada per la muntanya, abans de sortir he seguit els vostres consells i m'he deixat el màxim de pes possible, he portat la carmanyola, les ulleres de sol, menjar pel gos, però he deixat la tristesa. He hagut de tancar la porta de casa ràpid, perquè he sentit que em seguia, havia aconseguit sortir de nou de la maleta.
Abans d'arribar a la muntanya, ens hem trobat pel carrer aquest ànec i se m'ha acudit aquesta història....

-Uix...però....que m'ha passat??? no deien que l'aigua em faria més petit? i ara que faig?? tot l'hivern i la primavera preparant-me per la " operación biquini" i quan per fi em puc encabir en un biquini de la 34...em fico a dins de la banyera i em quedo així!!! es que no hi ha dret! Aniré a cercar al "papa pitufo" que diuen que tot ho arregla, encara queda una esperança fins que arribi l'1 d'agost i comenci les vacances....

SI SE US ACUT ALGUNA ALTRA PROPOSTA, ENDAVANT, SERÀ UN PLAER LLEGIR-LA

lunes, 18 de julio de 2011

PENSAMENTS SENSE VACANCES



Imatge presa de la xarxa

He deixat enrera la ciutat, el soroll, les preses, l'asfalt i els he canviat pel silenci, el bosc, el so d'un riu. Abans veia edificis darrera la meva finestra i ara veig un salt d'aigua, no hi ha ni despertador ni preses ni horaris, només m'he portat lo necessari o això pensava...perquè la tristor m'ha acompanyat, ha sortit de la maleta, on estava amagada, i s'ha tornat a instal·lar a la meva ànima.
Tinc una sensació extranya, de buidor, es com un nus a l'estómac, un pes al cor, no se quin nom posar-li al que sento, és com una sensació d'enyorança, però suposo que no es enyorança perquè no tinc a qui enyorar...intentaré obrir la maleta i tornar-la a posar a dins, espero aconseguir-ho, demà us ho explico.

sábado, 2 de julio de 2011

TEXT A PARTIR D'UN DIBUIX FET AMB PAINT




ESTIMAR


M'estimes?, va preguntar el llamp al tro en una nit de tempesta, m'estimes potser o és tot un miratge?. Les gotes de pluja anàven caient estrepitosament, com mai havien caigut, amb tanta força que em feu estremir.
Però no, no l'estimava, de fet, no estimava ningú, ni s'estimava ell mateix, tampoc volia ésser estimat, no volia res, el temptava el silenci, era tant fàcil el silenci, tan plaent, el silenci d'una tarda de migdiada sense fi.


Va aparèixer el sol, amb la seva llum ho il·luminà tot, però aquella claror fresca, que temps endarrera hauria estat benvinguda, ara era un pes massa difícil de suportar. La foscor tot ho amaga, les mentides, la tristor, la decepció d'un temps perdut, d'un fracàs, però no hi ha foscor, tot és sol un dia darrera de l'altre i no sé fins quan podré mantenir els ulls oberts.

Segueix plovent, però ara ja no plou fora de casa, plou a dins, es una pluja negre i espessa, que es clava als cors i neguiteja es ànimes. He vist aquella lletra de nou, es una lletra blanca que va caure d'un poema,la lletra està tancada, fa temps que està tancada, però em crida, crida amb totes les seves forçes, uns crits esgarrifosos, vol ser escoltada però ningú l'escolta, ni tans sol jo la puc escoltar ja, només escolto músiques que em fan tancar els ulls i em porten a un món irreal.

S'apropa la foscor, cada vegada està més a prop, sento que perdo part del meu jo, s'envà depressa. Ja no té sentit buscar, no cal seguir buscant, perquè no hi ha res.Estic enmig del no res, ja no queda res, ni pluja, ni sol, ni foscor, ni aire, el temps s'ho ha empassat tot, jo he deixa't que s'ho empassés.
No sé quin camí triar, es difícil pensar-ho quan no hi ha ni tans sols camí.

M'estimés?, li digué el tro al llamp i esperant la resposta morí. M'estimes, potser?. però no, no l'estimava, de fet no estimava ningú ni a ell mateix.Només esperava treure's de sobre aquella capa fastigosa i humida d'odi, era un fàstic tant profund, que creixia i creixia, ho ocupava tot, el no res ara era odi i fàstic, uns sentiments indescriptibles i a la vegada reals.
Potser es que el tro no era digne d'ésser estimat, al cap i a la fi, el tro no era més que un so que tothom odiava, era un so que desapereixia, que mai es repetia, un sense sentit.

M'estimes? li digué el tro al llamp...

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries