El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

miércoles, 31 de agosto de 2011

OFEGAT + NOU BLOG


Imatge presa de la xarxa

M'he ofegat, no estic caient a l'aigua ja sóc el fons i res no té sentit. No veig res més que foscor i necessito una mica de llum, per això he començat un nou blog "terapèutic" en el que cada dia intentaré escriure una cosa positiva que hagi viscut, que m'hagi passat, vull centrar-me en els petits raigs de llum de la meva vida en comptes de en la foscor, al menys ho vull intentar. Demà començo!
http://xocolataicrispetes.blogspot.com/

martes, 30 de agosto de 2011

SENSE MÁSCARES


Imatge presa de a xarxa

Ja no fan falta máscares, tot pot ser com era, sóc lliure de no fer res, de deixar passar els dies, de viure en la ignorància, de desgastar l'ànima. He tornat al lloc on volia i sóc feliç de saber que puc continuar la destrucció.

lunes, 29 de agosto de 2011

SORTIR DEL RIU?


Imatge presa de la xarxa

Sóc una pedra de riu, abans vivia a la riba del riu però un dia vaig caure aquí dins i desde llavors que passo els meus dies sense fer res, només deixo que passi l'aigua per sobre meu i l'aigua que passa amb tanta força em va erosionant, poc a poc però sense fi.

En algunes ocasions, alguna altra pedra més grossa que baixa del riu m'empeny a baixar una mica més, llavors canvio de posició, però segueixo estant a dins del mateix riu i l'aigua em segueix desgastant.
Un dia va haver-hi una tempesta, aquell dia van baixar pel riu tot de coses extranyes, pedres i fang però també coses velles que ningú volia, totes aquestes porqueries em van empényer tant fort que em pensava que em portarien fins a la meva mort, trencada en dos a qualsevol racó.
Fa un temps, quasi ja no recordo, tenia cert interés en sortir del riu, volia viure una llarga vida d'experiències i no volia que la força de l'aigua m'escurçes la vida però va arribar un moment que ja m'estava bé i que fins i tot agraïa la bondat de l'aigua per fer-me aquest pas per la vida fóssil el més curt possible.
Després de tant de temps he buscat un lloc en aquest riu on l'aigua baixa amb molta força, és el lloc més perillós de tot el riu, però el vaig escollir jo de forma voluntària i es que he fet servir tota la meva inteligència de pedra en trobar la manera d'assegurar la meva autodestrucció.
Es cert que en ocasions han vingut muntanyistes i he deixat que juguessin amb mi i que em fessin passar una bona estona, però sempre, quan acababa el dia, els hi demanava que em deixessin al mateix racó on estava, ells em deien que em podien deixar fora del riu, a un prat on feia molt de sol i els dies podien ser magnífics, però mai vaig deixar que em deixessin allà.
L'altre nit hi va haver una tormenta d'estiu, tan forta que feia anys que no en recordava cap d'igual, mentra queia l'aigua i sentia els trons em vaig morir de por sabent que allò no seria igual quan em despertés pel dematí. Efectivament, al dia següent quan em vaig despertar tot havia canviat, em trobava molts kilòmetres enllà, el paisatge era tan bell que em costava tenir els ulls oberts i ja no estava en el lloc més perillós del riu si no gairebé al marge del riu, al costat d'un campament.

La meva vida de pedra, el meu futur, eren ben clars: deixar que s'acabessin els meus dies, rendir-me. Ara que estic en un altre lloc sento por de que una mà em tregui d'aquí, sento por de que em treguin per després tornar a acabar aquí dins de nou, sento por a respirar l'aire i veure que ja no tinc pulmons.
Era tan fàcil estar dins del lloc més ferotge del riu i tant difícil tornar a lluitar i es que ara sento quelcom dins meu que em diu que he de lluitar i odio la incomoditat de no conformar-me amb odiarme, però no hi puc fer res, només esperar una nova tormenta que potser em farà fer un pas més cap enfora o potser em torni a portar al meu antic racó...al qual, en el fons, ara enyoro.

domingo, 28 de agosto de 2011

LENTITUD



He besado el infinito, con labios amargos,
probado una gota de vino de tu piel envarada,
por el paso de dias etéreos, casi malditos,
que duelen en el eco de la ignorancia...
solo hay vacio de pupilas inertes,
de caricias que són el abismo de miradas.


Duele cada demora de la lúgubre vida,
del poco sentido de unos segundos inertes,
sin ti todo es humo espeso que parejo a la muerte,
viene marcando un compás de almas,
mientras se desvanece una epístola breve.


No hay casi aire solo momentos errantes,
cogidos a la mano de la joventud que agarra,
se erigen de nuevo las puertas del alba,
juntas la mia y la tuya , dos almas que fraguan ,
en el espiral del perpétuo dia que acaba.



miércoles, 24 de agosto de 2011

UN COLOM A LA CIUTAT











M'has mentit! li va dir el colom a l'àvia que venia cada dia a donar-li molles de pa. Em vas dir que jo era un ocell bell i que era digne de ser apreciat però la realitat es un altre, em vas explicar totes les virtuds del meu plomatge i com de vius eren els meus colors, em vas dir que tenia molt de mèrit viure a la ciutat i poder subsistir de les porqueries de menjar que ens ofereix l'asfalt, em vas dir que jo valia la pena i que era un colom digne d'admirar, que era un ocell ben especial i que valia la pena que aprofités la meva vida, em vas omplir de goig el cor i l'ànima, tan decebut com estava jo de la meva vida de colom, però la realitat s'oblida facilment i avui que tu no hi eres i que he sortit sol per la ciutat a buscar menjar he recordat el perquè pensava que era un ocellot fastigós i inadaptat.....







M'he aixecat d'hora i he sortit per la porta de casa i encara no havia posat una pota a la vorera que ha passat un noi eixelebrat que m'ha volgut per un cop de peu que he hagut d'esquivar, després de l'ensurt i encara amb el cor que em sortia per la boca he creuat el carrer i quasi se m'emporta un camió que no ha dubtat en accelerar al veure'm. Després, ja a la plaça, després de buscar entre les restes de menjar del terra he menjat no se que que se m'ha posat fatal a l'estomac, mentre menjava escoltava un grup de dones que comentaven com de fastigosos som els coloms, la tornada a casa ni la vull explicar , només dir que he arribat a casa i llavors he recorda't perquè pensava que la meva vida era una porqueria, perquè sembla que aquest món no està fet per animals com jo.



Tinc un nus a l'estómac de por i angoixa i una sensació d'ofec que m'atrapa, sento que no sóc benvingut a aquest món, tot m'afecta massa, no sóc capaç de buscar-me menjar ni d'estimar ni de ser estimat, tampoc estic segur de si mereixo ser estimat, ni de si tinc bon cor.



Àvia, sento dir-li que s'equivocava, vostè m'ha donat esperances i m'ha fet pensar que era un colom especial pero realment la meva vida no val la pena no sóc capaç de soportar el pes dels dies, no em sento capaç de seguir, només espero tenir memòria i no caure de nou al parany de que he de lluitar. No sé quin camí he de seguir, aviat ho decidiré, potser hauria de deixar-me morir en un racó. Em despedeixo de vostè i li agraeixo totes les molles de pa.




















lunes, 15 de agosto de 2011

RES


Avui no puc escriure, poc a poc he fet fora tot el que hi havia en mi, primer el cor, després l'ànima i finalment el cervell. Els dits ja no funcionen i tampoc tenen idees que plasmar, sense el cervell, només hi ha un espiral que fa voltes i voltes davant meu, m'atrapa amb les seves ones.

domingo, 14 de agosto de 2011

AGAFAR LES REGNES





El cavall és massa impetuós, he d'agafar les regnes i com em veu dir a l'anterior post, he de ser jo qui faci el primer pas, ningú em pot ajudar sinó jo mateixa. El cavall , però, ha començat a avançar sol, jo encara el veig però molt lluny, al fons d'un camí tèrbol, fosc i espès, intento avançar però el cavall sempre va un pas més endavant i cada cop es més i més lluny. No tinc a qui demanar ajuda, no veig a ningú pel camí i se que he de ser jo sola qui intenti atrapar-lo.

He caigut dins d'un forat al mig del camí, és un forat força profund on no hi ha res on agafar-se per sortir, és un forat on el delit i el gust pel no res està garantit, és un forat on no hi ha res sinó son profunda, ones que van i venen, idees que se'n van i mentides respectuoses, no em veig capaç de sortir i cada cop en tinc menys ganes. Al forat hi ha totes les comoditats, menjar, veure, dormir, tranquilitat.

Vaig pel món, camino, pel bosc, per la platja i no veig res, perquè vaig dins del meu forat, només veig terra, mai cel, ni núvols ni claror.

El cervell ja no hi es, ha marxat, fa uns dies, en realitat el vaig allunyar jo, dient-li que no volia pensar més, ni estar més trista, ni tenir records negres, ara no tinc records ni tinc res, però tampoc sóc jo i ja no sé qui sóc.

No sé si es tard per tornar a agafar les regnes, se que cada día m'allunyo més i ara que he fet marxar el cervell encara es més difícil.

Ja no veig el cavall ni a la llunyania, he agafat un altre camí diferent al seu, no vull agafar les regnes, vull que el caval marxi i sigui feliç pel seu compte, jo no el faria feliç, he perdut tota esperança i confiança.

He rebur una carta, la he obert nerviosa i era el meu cervell que m'escrivia una carta desde la ciutat llunyana on viu ara:


Hola !

Es pero que estiguis bé, malhauradament sé que no ho estàs sino tu i jo estaríem junts. Et volia dir que jo a tu t'estimo i m'agradaria tornar a estar amb tu, sé que tu en el fons m'estimes tot i que ara dius que ja no t'importo i que em vols perdre, pensa que si continua passant el temps un dia em voldràs recuperar i serà massa tard, se que ara això no et preocupa, sé que només et preocupa el present, sé que estàs molt agust el el forat que has trobat, però aquest forat no és real i algun dia hauràs de sortir i quan més temps passi més et costarà perquè et fara mal la claror del sol i la llum de la vida. M'agradaria que et paressis a pensar per un moment i te'n adonessis del mal que ens estem fent tots dos. No tinc res més a dir-te només que si us plau et tornis a estimar. Un petó i una abraçada.



No he tingut esma de contestar-li, les seves paraules són certes, però també es cert que no puc pensar més enllà del forat i ara mateix no tinc res que em lligui a fer-li cas ni motius per estimar-me, he engagat un botó que es diu autodestrucció.


martes, 9 de agosto de 2011

FRUITA PODRIDA





Hi ha una poma podrida, a tohom fa fàstic. Al principi, quan la gent la veu d'un costat la veu vermella i sucosa, però tard o d'hora veuen l'altre costat de la poma i se'n adonen que és una poma podrida i fastigosa, realment repulsiva, llavors tothom s'allunya i els cucs continuen fent la seva feina i van devorant tota la poma inclús les parts que encara semblaven gustoses. No critico a la gent, és normal, jo tampoc me la menjaria, potser hi hauria algú disposat a ajudar a treure aquest tros podrit i salvar la resta de la poma, però aquesta persona no existeix i no crec que hi hagi mai nigú disposat.

La visió pudenta de la descomposició de la poma és evident i poc hi podem fer nosaltres. Penso que abans que s'acabi de podrir tota la poma l'hauríem de llençar al fons del cubell de la brossa, seria patètic fer un show d'aquest succés, el més adequat és fer-la desaparèixer, potser no avui, potser no demà, però sí un dia no gaire llunyà.

Estic esgotada, estic realment esgotada de intentar salvar la poma i que tothom la rebutgi i li faci angúnia, jo creia que la poma valia la pena, que era una poma alegre, humana, inteligent, però no, no mirem el fons, quedem-nos amb el seu exterior, no volguem indagar, és més fàcil quedar-se amb la primera impressió i la primera impressió es sens dubte patètica i jo me'n faig el càrrec.

Com a propietària de la poma, és una decisió meva i la meva decisió continua sent la de deixar que es continui morint al fons de la bossa de la brossa, junt amb totes les altres restes orgàniques del menjar, que ara amb la calor es pudreixen ràpidament.

Seria maravellós trobar un granjer o granjera aquí a la xarxa, amb prous coneixements i empatia que em digués que ell o ella em dona la seva ma per ajudar-me a salvar el que queda de poma. Però se que no passarà, per que ningú es vol acostar a les coses marcides.

Pasen les hores i no puc dormir, no val la pena dormir, ni val la pena estar d'espert, res no te sentit, només sé que pasen les hores i que poc a poc la foscor m'envaeix, i estic sola en aquesta foscor amb la meva poma a la mà, veient com se li esgoten els segons sense poder fer-hi res.

Em rendeixo, no puc més, espero que el dia de demà em porti un raig de sol en aquesta foscor i em porti de nou cap a la vida, espero trobar una miqueta de sentit a tot plegat i donar-me una segona oportunitat abans de permetre de destruir la sucosa poma. Però siguem realistes, he fet coses que no hauria d'haver fet, ja he llençat la poma al fons, molt al fons del cubell i no se si demà estaré a temps de intentar agafar-la.


Sento que se m'envan les forces, que el meu cap vola i que estic dins d'un pou negre i humit on no es veu res, no hi ha res, no es veu res, no olora a res, no se sent res, allà vull estar, en mig del res, no vull sentir, no vull patir, no vull pensar en tot el mal, no vull pensar que no hi ha res que em lligui a continuar caminant, vull dormir, només dormir.




Bona nit i als que he tingut la paciència de llegir-me gràcies.




lunes, 8 de agosto de 2011

UNA BOSSA MOLT PESADA


Vaig pel carrer i em costa caminar, em costa pensar coses per les que valgui la pena seguir vivint, es de nit i em fa mal tot el cos. M'he assegut al sofà i em sentia pesada, sentia un pes sobre meu i a dins meu sentia tot de negror que em bullia i volia sortir per la meva boca. He mirat darrera meu i he vist que portava una bossa plena de pedres, segurament per això em costava tant caminar, mai m'havia fixa't que portés aquest sac penjat, he intentat treure-me'l però la motxilla era massa enganxada, es com si s'hagués fos a la meva pell i se que em costarà treure-me-la.
Hi ha pedres de tota mena i de tots els colors, algunes es diuen por, altres culpa, altres dolor i ràbia, altres encara no tenen ni nom perque estan tan al fons del sac que no es veuen.
En un primer moment m'he desesperat i he pensat que lo millor era anar fins el mar i enfonsar-me junt amb la meva bossa, tinc por de que aquest pes sigui massa per mi, tinc por de no poder treure mai aquest sac de la meva esquena, d'allunyar a tothom.
Se que aquesta bossa abans era més plena, fa un temps, quan no podia ni tan sols fer un pas, quan vivía en un somni profund, ara moltes d'aquelles pedres han caigut pel camí i se que a poc a poc aniran caient més.
Sempre hi haurà gent que anirà al darrera recollint les pedres que van caure i tornant-me-les a
oferir i potser el més fàcil seria tornar a carregar-les, però també he trobat gent pel camí que em fa riure, somiar i em fan feliç i després de compartir la seva amistad, en girar-me i mirar el sac, veig que han caigut algunes i em veig amb cor a continuar caminant.
Gràcies a tots els que m'acompanyeu en aquest camí.

martes, 2 de agosto de 2011

LA PAPALLONA QUE NO VOLIA VOLAR

Imatge presa de la xarxa






Hi havia una vegada una papallona que tot ho preguntava i era molt curiosa, només nèixer la primera pregunta que li va fer a la mare natura va ser:


- Mare natura, vull sabes quan viuen les papallones.


La mare li va contestar:


-Papallona, viuràs vint-i-un dies, com totes les teves germanes.


La papallona es va quedar trista i va pensar, que poc, va començar a pensar que no valia la pena volar ni fer res perquè li quedava massa poc temps i no valia la pena. Va anar a cercar un racó fosc i allà es va posar a dormir sense desplegar ni tan sols les seves ales. Al cap de poca estona va aparèixer un altre papallona, que acabava de nèixer també i es va apropar a la papallona i li va dir:


-Hola papallona bonica, que fas???


-Dormo, dormo perquè la vida que ens ha tocat no val la pena i més val dormir el que ens resta de vida.


-Com vols dormir?, si hem de fer moltes coses!, no podem perdre ni un segon, hem de gaudir de tot el que ens ofereixen aquestes tres setmanes!


La papallona que no volia volar li va respondre:


-Jo no vull, deixa'm, només vull estar en la foscor i esperar a que passin els dies i no haver d'enfrontar-me inútilment als perills que la vida em depara.


La papallona que no volia volar, va passar tota la seva curta vida dormint, en un racó, sense patir els desenganys de la vida però sense gaudir, tampoc, de les delícies de la vida. Es va sentir sola, molt sola i el seu cor es va encongir cada dia una mica més fins que va morir.

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries