El xim, xim de la pluja pica constantment a la meva finestra, les vostres històries i les meves allunyen els núvols i fan que com avui llueixi el sol en aquest blog...

miércoles, 24 de octubre de 2012

PERDERTE...

Sollozan las manos inertes que agarran mi corazón,
caen desgarradas por el dolor de no tenerte,
te quiero con un amor hueco, inútil, sin puerto,
árido y reseco, que nunca llega hasta ti,
que ansia verte.

Mis lágrimas son mentiras que dibuja mi mente,
un álito que me hace parecer fuerte,
tierra  en mis pies deborada por largas jornadas,
evitando mirar el presente.

No se si eres ilusión o realidad,
si podré algun dia olvidarte,
si hago bien o si hago mal,
si debo ganarte o perderte.

Latidos de realidad que se apagan,
que ahora duermen,
ganas de vida entrecortadas,
huellas que se pierden...


martes, 24 de julio de 2012

Solo tu

Ya no hay nadie que sea espejo,
solo verdades ahogadas en tu esperpéntica vida,
nadie que sea sol, quizás reflejo,
solo heridas abiertas que se desgarran,
tan solo viejas heridas...

Camino con paso ágil ,
como agua que fluye rauda aún dormida,
y te encuentro una y otra vez en el mismo  camino,
un camino muerto, roído, sin final y sin salida.

Ya no hay nadie que sea espejo,
solo mentira y vanidad encubierta por una sonrisa,
dolor cubierto de falsa alegria,
rubor que ahora es lágrima,
de podedumbre vestida.

Quiero  nubes dulces y regias,
que me acompañen noche y dia,
no más dolor, ni más tormento,
solo camino llano, liviano,
de huellas amables tejidas,
de cálido aspecto

Ya no hay nadie que sea espejo,
desde que te fuiste de mi vida...

sábado, 30 de junio de 2012

SEGUIR



Espines,
ets espina roent de llàgrima trencada,
creia que eres dolç i vaig tastar-te, amb por,
ara la llengua es sang, carn esguinçada,
no queda gust, plaer, ni sabor,
només unes espines dins del meu cor,
que segueixen aferrades.

T'he arrencat de mi,
dolor inmens de mil crestes que miren  l'albada,
i ara que no queda res, només una inmensa buidor,
omplerta de cares que no miren als ulls,
de dits i mans que només existeixen al meu cap,
de mentides que he inventat jo,
d'esperançes frustrades.


Tot és una cortina de fum espés,
no veig res, només foscor de nou,
i paraules que no van enlloc,
camins que sembla que s'obren quan només es tanquen,
soledat d'espelma que mai s'apaga
i seguir, seguir, sense rumb ni destí,
desitjant que algú acabi per mi,
o deixar que caigui sobre mi l'alborada.

Llàgrimes, llàgrimes sempre,
cada cop més tristes, més amargues,
només llàgrimes i l'infinit  retorçant-se dins meu,cruel,
fent-me mal, abocant-me a un pou sensè alè,
que coneixo, deleixo,
fi, principi, tant és,
ja no queda res,
SEGUIR i un secret que es podreix a les entranyes...








miércoles, 20 de junio de 2012

PORTES I FINESTRES


Veig portes negres, tristes,amargues,
mai de colors,
portes que sembla que porten a una dreçera,
portes que son fredes, mentideres,
mai escalfor...

Obro una porta, després l'altre, amb por,mig a palpentes,
sota una màscara serena de satisfacció,
sota mil capes alegres,
que amaguen l'extrema buidor...

El vent gèlid del nord fa que es tanqui una porta ,
sento l'estrebada al meu cor,
de nou una mirada que s'amaga sota un núvol,
un gir violent , el temps que passa,
tot comença de nou...

Veig portes negres, tristes, amargues,
mail de colors,
que el meu cor obre i el meu cap tanca,
i unes finestres per on entra claror.

Ja no sé si ets finestra o si ets porta,
si portaràs fred o escalfor,
si m'allunyaràs del camí suau d'esperança,
o si seràs terra seca, àrida, mort.

Veig finestres de colors, alegres, dolçes,
sempre de colors,
em donen la mà, el somriure, l'escolta, la vida,
sou vosaltres i sóc jo.


Dedicat a H.L.B

Aquells que han passejat sota el xim,xim de la pluja d'històries